dissabte, 6 de desembre del 2014

Ego te absolvo



Ego te absolvo
Publicat al Vilaweb  el 2-12-2014

Des del món de l’empresa sempre ens ha preocupat el comportament emocional dels nostres equips de treball, qüestió de la qual el món de la política no n’hauria de defugir. Precisament, un dels grans riscos del procés sobiranista català és la gestió dels egos, més encara en un moment d’inflexió històrica en el que les emocions són tan a flor de pell com aquest que ens ha tocat viure.
L’ego, aliment de supèrbia i malvolença allunya al príncep de la virtut i el fa vulnerable als seus propis temors. L’ego, explora les debilitats de l’esser humà fins que pren el control de la seva voluntat. L’ego, perverteix l’ànima fins a intoxicar la comunió de béns, de projectes i d’afectes que fonamenten la nació.
Ningú neix preparat per assumir la responsabilitat de portar tot un país a la independència, ni d’acceptar com a propi el lloc que la providència li hagi reservat. Els manuals parlen massa alegrement de qüestions tècniques: de lleis, de tractats, de majories parlamentàries, de repartiment de deutes, de reconeixement internacional i de poder. Però no parlen ni de responsabilitat política, ni de generositat, ni de fidelitat, ni d’humilitat. No parlen de l’esser humà que s’amaga sota la calculada i afable imatge del líder polític.
La majoria dels que hem accedit a prendre part activa del procés ho hem fet apassionadament, per pura convicció, guiats pel destí i empesos per un amor imprudent vers la nostra pàtria. Ocupem un lloc insignificant, prescindible. I tanmateix, alguns no poden deixar de dedicar un furtiu pensament a futurs reconeixements i preteses compensacions, mentre adopten actituds deïficades que els allunyen de la realitat. No puc jutjar un comportament semblant. Forma part de la condició humana i com a tal l’hem d’acceptar. Al cap i a la fí la política es serveix de les passions més baixes de l’esser humà.
En canvi, ser cridat per la història a ser el núm. 2 d’un procés vital tan complex com aquest no és qualsevol cosa. És un lloc reservat una sola persona i, per tant, ocupar-lo hauria de ser motiu de joia i orgull. I tanmateix s’ha de reconèixer que saber quedar darrera l’ombra d’algú altre és un paper summament ingrat i molt dur d’acceptar... més encara si el seu titular es considera mereixedor d’un honor més alt. I potser ho sigui...
Però, la veritable condició d’estadista, allò que diferencia el líder de qualsevol altre mortal, no és el lloc que ocupa en la jerarquia del poder, si no la virtut de saber assumir amb responsabilitat la condició que l’atzarós i injust destí li atribueixi.
Desconec qui és el responsable del trencament de la unitat entre els partits polítics i quines en són les seves motivacions. Però, sí sé que ara més que mai urgeix refer-la. D’això en depèn la nostra fortalesa davant d’un Estat cada vegada més afeblit i perillós, així com la nostra legitimitat davant una comunitat internacional massa acostumada a abandonar Catalunya a la seva sort.

Passi-ho bé Mr. Rajoy



La recent visita de Mariano Rajoy a Barcelona ha estat tan fugaç com estèril. No ha aportat res de nou. En menys de dues hores ha despatxat el «problema» català. És més, aquesta visita ha estat un insult a la intel·ligència humana, un nou acte de menyspreu cap els catalans. Rajoy no ha vingut pas com a president del govern espanyol, si no com a cap del Partit Popular; la quarta força política a Catalunya. La seva intervenció no ha enriquit en res el debat sobre els pros i contres de la independència. Però sobre tot evidencia la manca de voluntat de diàleg del govern espanyol. No són simples gestos. Rajoy respon a una política perfectament calculada pels falcons de l’Espanya tardo franquista que nien als despatxos del Partido Popular, de les Faes i de la Fundación Nacional Francisco Franco.   
La tàctica del govern espanyol passa per estrènyer encara més el feble autogovern de Catalunya i induir el progressiu endeutament de la Generalitat amb l’Estat espanyol. La Llei de caixes, la Llei de cambres, la Llei de garantia d’unitat del mercat, la Llei de regulació del micromecenatge, la Llei Wert, la reducció de les inversions en infraestructures, la recentralització de la despesa pública, els constants incompliments pressupostaris, el dèficit fiscal, la manipulació de la fiscalia de l’Estat i del Tribunal Constitucional, etc., pretenen ser mesures que haurien de permetre obtenir, al govern espanyol, un cert avantatge de cara a una possible sortida pactada del procés sobiranista. Així, el govern espanyol calcula que qualsevol pacte que avortés el procés sobiranista ens deixaria en una situació prèvia a l’ofensiva recentralitzadora de l’Estat. En tal cas haurem retrocedit fins el juny de 2010, com si no hagués passat res. Però a més, novament ens deixaria a expenses de la voluntat de Madrid. I una vegada vençuts per ofegament, Madrid ens mantindrà collats vint-i-cinc anys més; el temps que trigarem a pagar els 32.000 milions d’euros de deute induït per la instrumentalització d’uns mecanismes de finançament autonòmic, que no tenen cap altre objectiu que fer créixer el deute d’una Comunitat Autònoma que per sí sola seria autosuficient. I mentre estant, les comunitats subvencionades abaixen impostos i es fan l’orni quan s’han de fer retallades.
I malgrat tot, el procés continua endavant. Ja no hi ha lloc per a excuses. Cal posar en marxa les estructures d’Estat sense més demora i dotar-nos d’una constitució de la qual emani un nou règim jurídic. I mentre estant hem de seguir treballant, per que encara hi ha ciutadans que no ho volen veure. Hem de seguir explicant que a finals aquest any el dèficit fiscal acumulat des de 1986 superarà els 300.000 milions d’euros; que si no hagués existit el dèficit fiscal, avui Catalunya no tindria deutes, ni dèficit, ni hauria d’hipotecar el seu creixement futur. Hem de continuar explicant que si les inversions de l’Estat haguessin estat equitatives al pes econòmic de cada territori i a la seva aportació, avui Catalunya representaria quasi el 30% del PIB de tota Espanya; que el dèficit fiscal es podria haver evitat si l’economia submergida d’Espanya tingués un pes homologable a la dels països del nostre entorn; que si destinéssim un terç del dèficit fiscal als ajuntaments catalans, quasi tots ells podrien doblar els seus pressupostos i molts d’ells, fins i tot, triplicar-los... Però sobre tot, cal explicar que el model econòmic espanyol, fonamentat en l’economia extractiva, les obres públiques i l’economia dels mercats oligopolístics, no funciona. El nostre model econòmic és completament diferent i per això mateix, ens cal un Estat que adeqüi les seves polítiques econòmiques a les necessitats del país.
  I els dubtes? Els dubtes es dissipen a mida que avancem en el procés, malgrat la malsana insistència dels intoxicadors. En aplicació del principi de continuïtat dels Estats, Espanya heretarà ambaixades i representacions en organismes internacionals, però també el deute espanyol, en tant no arribi a un acord amb Catalunya i transfereixi els actius que també ens corresponen. A més, mentre no arribi l’acord sobre el repartiment del deute, Catalunya podrà deixar en suspens el pagament del deute contret amb Espanya, cosa que representa el 47% del total. Així, si les coses es fan ben fetes, Catalunya podria néixer amb un endeutament del 17% del PIB, quan la mitjana d’endeutament dels països del nostre entorn supera el 90%.
Ara ja sabem que una Catalunya independent necessitarà uns 5.500 milions d’euros al mes per assumir totes les despeses d’Estat, incloses les pensions i els subsidis d’atur; i que només evitant el dèficit fiscal aconseguirem gestionar més de 5.800 milions d’euros al mes. No tinguem dubtes. Els números surten. Per tant, en principi no ens caldrà endeutar-nos per construir estructures d’Estat. A més, hi ha organismes especialitzats del sistema de les Nacions Unides que podrien avalar l’economia catalana mentre constituïm el nostre propi banc central.
Sabem que la Generalitat haurà de respectar els drets d’explotació i de concessió de les empreses espanyoles (i catalanes) que gestionen recursos i béns públics a Catalunya; però també sabem que en virtut del principi de la plena sobirania sobre els recursos propis, serà Catalunya i no Espanya, qui des de l’endemà mateix de la independència, haurà de percebre els rèdits de l’explotació dels seus béns públics. Això suposa disposar d’un instrument de finançament addicional, que pot fer viable la independència des del mateix moment de la seva proclamació.
També sabem que els tractats multilaterals de lliure comerç, els que constitueixen l’Espai Econòmic Europeu i la Zona Duanera Europea, es transmeten quasi automàticament, mitjançant una simple notificació de successió. I sabem que els Estats del món hauran de reconèixer la república de catalana si volen continuar gaudint dels drets establerts en tractats bilaterals signats amb Espanya i en vigor a Catalunya. Ara ja tenim clar que caldrà negociar la nostra adhesió a la UE com a Estat membre de ple dret. Però mentre estant podrem continuar aplicant la legislació comunitària tal i com fan els països candidats, a mida que es van tancant els capítols de les negociacions amb la UE, simplement per que forma part del nostre ordenament jurídic. I fins que no siguem admesos com a membre de ple dret, podrem deixar de pagar a la UE més de 2.600 milions d’euros anuals i destinar-los a la nostra pagesia, als sectors econòmics més tocats per la crisi i als segments socials més desafavorits.
Ja comencem a tenir clar que mentre Espanya no reconegui la nostra independència, seguirem essent territori comunitari i podrem continuar gaudint de la ciutadania europea. I que mentre la resta de membres de la comunitat internacional no reconegui la nostra independència, no haurem d’assumir la part del deute que Espanya hagi contret amb ells, ja que per assumir un deute sobirà cal ser reconegut com a entitat sobirana. Si algun Estat no ens volgués reconèixer, ens hauria de tractar com una regió d’Espanya, és a dir, com a part d’un Estat membre de Schengen, de la UE i de l’Espai Econòmic Europeu. I si ens reconeix, és precisament per fer efectiva la substitució de Espanya per Catalunya ens les relacions internacionals del nostre territori. No haurem de fer doncs, cap sal al buit. Ni haurem de demanar cap sacrifici insuportable als nostres conciutadans. Ans al contrari. El finançament, les pensions, la seguretat jurídica, el reconeixement internacional i l’adhesió de Catalunya als organismes internacionals estan més que garantits.
Ens manca, doncs, seguir avançant en el procés, seguir divulgat la necessitat de la independència i com mica en mica hem anat neutralitzant els possibles riscos. Però sobre tot, ens cal tenir una actitud constructiva i donar un vot de confiança a una classe política que no sempre ha fet mèrits per merèixer-la. I mentre estant Rajoy que vagi dient.