La
diada de 2012 va ser la diada dels convençuts, la dels catalans de la ceba, els
del broc gros; aquells que perseguien una quimera irrealitzable i varen acabar
superant les seves pròpies expectatives en un desafiament sense precedents. La
diada de 2013 va ser la dels no convençuts i la d’aquells que havien superat el
discurs de la por i s’havien afegit a la una onada engrescadora que travessava
tot Catalunya. Finalment, la diada de 2014, ha estat la diada dels incrèduls.
Aquells que durant tot aquest temps s’han comportat com si el procés no anés
amb ells. Aquells que el contemplaven des de la finestra distorsionadora de les
cadenes de televisió espanyoles. Aquells que havien après a viure confortablement,
sense necessitat de posicionar-se a favor o en contra, pensant que tot plegat
no era res més que una febre passatgera i que en un moment donat, haguessin
acceptat qualsevol resultat de les urnes, fos quin fos. L’incrèdul és un
espècimen en extinció. Ara ningú pot fer-se el desentès. La independència ja és
un fet. I ho és, des del moment en que hem aconseguit que tots els ciutadans de
Catalunya l’hagin interioritzat com un axioma. Ara només ens toca
exercir-la.
Espanya
es consumeix a cada passa que dóna contra Catalunya. Hem superat el discurs de
la por i el discurs de la corrupció. Hem superat l’intent de confrontació de la
ciutadania contra la Generalitat en motiu de les retallades i dels impagaments a
funcionaris i a proveïdors. I finalment, hem superat l’amenaça de confrontació
civil procedent de diades alternatives ultranacionalistes. l ara, amb la
mateixa prudència i determinació, superarem el discurs de la legalitat
constitucional i del Dret diví al que s’aferren els monarques que no tenen cap
altra legitimitat.
Novament,
hem vençut l’Espanya intoxicadora, simplement per que la decisió ja estava
presa; fa tres-cents anys que batega en els nostres cors. És més, una vegada
evidenciada una majoria social a favor de la independència expressada a les
urnes, ningú ens demanarà com ho hem fet. Ningú al món ens preguntarà si la
consulta ha estat legal o no.
En
efecte, des de la comunitat internacional sempre se’ns ha dit que el procés
català era una qüestió interna de l’Estat espanyol, defugint qualsevol forma de
suport explícit a Catalunya. I és cert. Els Estats no poden prendre part en els
afers interns d’altres Estats. És un principi estructural del Dret
Internacional, consagrat a l’article 2 de la Carta de les Nacions Unides. I tanmateix,
això té una segona lectura. La comunitat internacional només pot actuar si
alguna de les dues parts vulnera una norma de Dret Internacional general, com
les que fan referència als Drets Humans, la democràcia i crims de lesa
humanitat. Però no poden actuar contra la violació de normes internes d’un
Estat. Simplement, per que com bé ens diuen és un afer intern.
En
qualsevol procés de secessió s’imposa el pragmatisme. Així, la comunitat
internacional acaba reconeixent majoritàriament al govern que exerceixi la
sobirania de facto sobre el territori secessionista. És amb ell amb qui haurà de
tractar si vol mantenir intactes els seus drets i privilegis. Tanmateix, l’exercici
de facto de la sobirania no es demostra cometent il·legalitats. Es demostra fent
complir la pròpia llei i, només si fos necessari, desacatant qualsevol manament
i posicionament polític que ens pogués venir de Madrid. És a dir,
desautoritzant la seva autoritat si és que encara n’hi queda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada