En deute
amb Espanya
publicat al VilaWeb l'11 d'octubre de 2014
Companys, hem fet mans i mànigues per
impedir que se sàpiga, però, tanmateix ja no es pot ocultar més. Ho reconeixem
públicament abans que vinguin de fora a dir-nos-ho: Catalunya està en deute amb
Espanya, un deute que ha augmentat exponencialment en els últims anys.
De fet, el govern central és el principal
creditor de Catalunya. La Generalitat li deu uns 32.000 milions d’euros; un
deute contret principalment entre 2012-2014. Això representa el 47% del deute públic
català. Quasi 24.000 milions provenen del Fons de Liquiditat Autonòmica. La
resta corresponen a les transferències ICO per complir les obligacions amb els
proveïdors i els venciments financers. I tot això, malgrat que en el mateix
període Catalunya ha generat prous ingressos fiscals (210.000 milions d’euros) com
per evitar el seu progressiu endeutament i les retallades pressupostaries. La
independència és l’única via possible per trencar aquesta tendència.
Tanmateix, Espanya també té compromisos i
obligacions amb Catalunya, com els derivats de l’incompliment de la disposició
addicional tercera de l’Estatut de Miravet i els successius incompliments
pressupostaris. En total, la Generalitat atribueix a Espanya un deute amb
Catalunya de més de 9.300 milions d’euros, tot i que l’obligació de pagament
hagi estat refusada pel TC. Tal és el valor que Espanya dóna a l’Estatut
d’Autonomia. I és que potser, no en té cap altre.
El cas és que sovint hem sentit a dir que
en el supòsit de secessió no pactada cada una de les parts haurà d’assumir el
seu propi deute, al menys fins que no hi hagi un acord sobre el seu repartiment
i sobre la transmissió dels actius de l’Estat espanyol. Al menys, així ho diu
el Llibre Blanc del Consell per a la Transició Nacional. Això és cert, però
només parcialment. En realitat, hi ha un pas previ que molts han obviat. La
conseqüència directa i immediata de la independència és la suspensió dels drets
i les obligacions entre les parts mentre durin les negociacions, a menys que
arribin a un acord en contrari. Això vol dir que, d’un dia per un altre, la
independència podria comportar la reducció del deute de la Generalitat a quasi
la meitat, precisament aquell 47% el deute contret amb l’Estat espanyol al que
feia referència. Així l’Estat català naixeria amb un deute equivalent al 17%
del PIB, si no triguem gaire més a marxar.
La raó és diàfana: amb la independència
Espanya deixarà de complir les seves obligacions amb Catalunya, de fet, com dic
ja ho fa ara, emparant-se amb una sentència del TC i en un rostre granític que
no els hi cap a la toga. Però en reciprocitat, Catalunya podria deixar en
suspens el pagament del deute contret amb l’Estat espanyol, al menys fins que
hi hagi un acord global sobre el repartiment d’actius i passius, i aquest es
faci efectiu.
Evidentment, aquesta és una qüestió que
dependrà d’una decisió política unilateral. I ja se sap, la unilateralitat vol
coratge i unitat, coses de les que no anem massa sobrats. Bé, coratge, unitat i
un Tribunal Constitucional propi que ens digui que no tenim obligació de pagar
els deutes contrets amb Espanya i es quedi tan ample, tal i com fa el TC
espanyol amb nosaltres. A més, el President Mas, encara no sap una cosa: la
unilateralitat crea addicció. Una vegada comences, ja no pots parar. I si no
s’ho creu, només cal que ho provi una vegada i ja m’ho explicarà.
Sigui com sigui perfectament es podria prendre
una decisió en aquest sentit; més encara si tenim en compte que el dèficit
fiscal acumulat des de 1986 ja supera els 300.000 milions d’euros. Òbviament,
Madrid podria recórrer a instàncies internacionals... o al cobrador del frac.
Però en el primer cas, estaria reconeixent la independència de Catalunya. I
encara que no fos així, resoldre aquestes qüestions en el marc d’organismes
internacionals requereix molt de temps. I mentre estant la prima de risc
enfilant-se pels núvols.
Hem de ser conscients que al final haurem
de fer un cap mas, i haurem d’assumir una part de tot el deute públic espanyol.
Però els 32.000 milions d’euros que els devem i els 9.300 milions que ens
deuen, s’han d’incloure a la negociació. Faríem molt mal fet de donar per
assumits els uns i per perduts els altres, sense més ni més.
Quan era canalla, a casa sempre m’havien
dit que massa bo vol dir tonto. Tot i que encara no he entès ben bé per què
m’ho deien...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada