dimecres, 29 d’octubre del 2014

Fer passar per caixa




El Dret Internacional preveu que en casos d’independència, el nou Estat es pugui deslliurar dels compromisos contrets per l’Estat predecessor amb empreses privades. Aquest és un instrument creat per garantir la sobirania dels Estats sobre recursos naturals i els seus béns públics. Però, aquesta norma només és aplicable en els cassos de descolonització. En la resta, com en el cas català, prevalen els drets de les empreses privades que exploten els recursos i els béns públics del nou Estat.
És a dir, en principi, la independència no es motiu de nul·litat dels contractes públics, siguin d’obres, de serveis, de subministrament, de concessió o de col·laboració. Per tant, les empreses concessionàries de béns públics tindran garantits els seus drets d’explotació i de concessió després de la independència efectiva de Catalunya.
Ara bé, a la pràctica s’ha de fer una transposició d’ordenaments jurídics. De fet, les empreses concessionàries hauran satisfet a l’Estat espanyol les quantitats acordades a canvi d’una determinada concessió a Catalunya. La qüestió que planteja la independència és que, per una banda, l’Estat català estarà obligat a mantenir els drets de les empreses concessionàries; mentre que per l’altra, no haurà percebut absolutament res per la concessió de l’explotació dels seus recursos i béns públics; ni ho podrà fer, fins que no s’hagi extingit el termini de cada concessió. És a dir, si no fem res per evitar-ho l’Estat espanyol continuarà sent l’únic beneficiari de les concessions de béns públics situats a Catalunya més enllà de la independència.
En el supòsit de secessió pactada, Catalunya podria reclamar a Espanya les compensacions necessàries per garantir la continuïtat de l’explotació dels seus béns públics. O bé Espanya transfereix a Catalunya els guanys de les concessions de béns públics catalans, o bé s’hauran de restar del deute públic espanyol que Catalunya hagi d’assumir, una vegada acordat el repartiment de béns i deutes de l’Estat. D’aquesta manera les controvèrsies entre els dos Estats no afectarien ni als drets i deures de les empreses concessionàries, ni als drets dels seus usuaris.
El problema és que, ara per ara, anem a una secessió no pactada. Per tant, molt probablement el nou Estat no podrà reclamar cap compensació per l’explotació del seus recursos i béns públics a l’Estat predecessor. En qualsevol cas, s’haurà de buscar la fórmula que permeti fer compatible els drets de les empreses concessionàries amb els drets del nou Estat, que és qui hauria d’atorgar les llicències i els contractes de concessió i renovar-les, si s’escau, l’endemà mateix de la independència. Això suposa que l’Estat català podria fer passar per caixa a les empreses concessionàries de béns públics a canvi de respectar els contractes signats amb l’Estat espanyol. És cert, que en aquest cas, les empreses concessionàries hauran pagat dues vegades per una mateixa concessió. Tanmateix, tenint en compte els estrets vincles personals i les interdependències entre les seves executives i l’Estat espanyol, els serà fàcil reclamar-ne les compensacions pertinents; encara que, com sempre, sigui a costa dels contribuents espanyols.
 Tanmateix, no hi ha motiu per fer extensibles aquestes consideracions a aquells casos particulars en els que la inversió ja estigui amortitzada, ni en aquells que serveixin per compensar les pèrdues de concessions situades en altres territoris de l’Estat espanyol. Això, inclou les autopistes de Madrid, les compensacions a l’empresa Castor i el dèficit tarifari de les companyies elèctriques, entre altres. 
Aquests consideracions són especialment pertinents si tenim en compte les necessitats de tresoreria de l’Estat català l’endemà mateix de la independència. Si es fan les coses ben fetes i amb una certa visió estratègica, no caldrà que Catalunya s’endeuti per garantir la continuïtat dels serveis públics i la viabilitat econòmica del nou Estat. En qualsevol cas no té sentit endeutar-se encara més amb la banca comercial catalana, quan aquesta és beneficiària directe de l’explotació de nombrosos béns públics catalans.   
Així doncs, caldrà estar pendents d’unes autoritats que malgrat atribuir-se la defensa dels interessos generals de Catalunya, encara pensen en clau autonomista. Al cap i a la fí, una cosa és respectar els drets contractuals d’empreses privades dedicades a l’explotació de béns públics i una altra molt diferent és mantenir els seus privilegis oligàrquics.

dilluns, 13 d’octubre del 2014

En deute amb Espanya



En deute amb Espanya
publicat al VilaWeb l'11 d'octubre de 2014

Companys, hem fet mans i mànigues per impedir que se sàpiga, però, tanmateix ja no es pot ocultar més. Ho reconeixem públicament abans que vinguin de fora a dir-nos-ho: Catalunya està en deute amb Espanya, un deute que ha augmentat exponencialment en els últims anys.  
De fet, el govern central és el principal creditor de Catalunya. La Generalitat li deu uns 32.000 milions d’euros; un deute contret principalment entre 2012-2014. Això representa el 47% del deute públic català. Quasi 24.000 milions provenen del Fons de Liquiditat Autonòmica. La resta corresponen a les transferències ICO per complir les obligacions amb els proveïdors i els venciments financers. I tot això, malgrat que en el mateix període Catalunya ha generat prous ingressos fiscals (210.000 milions d’euros) com per evitar el seu progressiu endeutament i les retallades pressupostaries. La independència és l’única via possible per trencar aquesta tendència.
Tanmateix, Espanya també té compromisos i obligacions amb Catalunya, com els derivats de l’incompliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut de Miravet i els successius incompliments pressupostaris. En total, la Generalitat atribueix a Espanya un deute amb Catalunya de més de 9.300 milions d’euros, tot i que l’obligació de pagament hagi estat refusada pel TC. Tal és el valor que Espanya dóna a l’Estatut d’Autonomia. I és que potser, no en té cap altre.
El cas és que sovint hem sentit a dir que en el supòsit de secessió no pactada cada una de les parts haurà d’assumir el seu propi deute, al menys fins que no hi hagi un acord sobre el seu repartiment i sobre la transmissió dels actius de l’Estat espanyol. Al menys, així ho diu el Llibre Blanc del Consell per a la Transició Nacional. Això és cert, però només parcialment. En realitat, hi ha un pas previ que molts han obviat. La conseqüència directa i immediata de la independència és la suspensió dels drets i les obligacions entre les parts mentre durin les negociacions, a menys que arribin a un acord en contrari. Això vol dir que, d’un dia per un altre, la independència podria comportar la reducció del deute de la Generalitat a quasi la meitat, precisament aquell 47% el deute contret amb l’Estat espanyol al que feia referència. Així l’Estat català naixeria amb un deute equivalent al 17% del PIB, si no triguem gaire més a marxar.
La raó és diàfana: amb la independència Espanya deixarà de complir les seves obligacions amb Catalunya, de fet, com dic ja ho fa ara, emparant-se amb una sentència del TC i en un rostre granític que no els hi cap a la toga. Però en reciprocitat, Catalunya podria deixar en suspens el pagament del deute contret amb l’Estat espanyol, al menys fins que hi hagi un acord global sobre el repartiment d’actius i passius, i aquest es faci efectiu.
Evidentment, aquesta és una qüestió que dependrà d’una decisió política unilateral. I ja se sap, la unilateralitat vol coratge i unitat, coses de les que no anem massa sobrats. Bé, coratge, unitat i un Tribunal Constitucional propi que ens digui que no tenim obligació de pagar els deutes contrets amb Espanya i es quedi tan ample, tal i com fa el TC espanyol amb nosaltres. A més, el President Mas, encara no sap una cosa: la unilateralitat crea addicció. Una vegada comences, ja no pots parar. I si no s’ho creu, només cal que ho provi una vegada i ja m’ho explicarà.
Sigui com sigui perfectament es podria prendre una decisió en aquest sentit; més encara si tenim en compte que el dèficit fiscal acumulat des de 1986 ja supera els 300.000 milions d’euros. Òbviament, Madrid podria recórrer a instàncies internacionals... o al cobrador del frac. Però en el primer cas, estaria reconeixent la independència de Catalunya. I encara que no fos així, resoldre aquestes qüestions en el marc d’organismes internacionals requereix molt de temps. I mentre estant la prima de risc enfilant-se pels núvols.
Hem de ser conscients que al final haurem de fer un cap mas, i haurem d’assumir una part de tot el deute públic espanyol. Però els 32.000 milions d’euros que els devem i els 9.300 milions que ens deuen, s’han d’incloure a la negociació. Faríem molt mal fet de donar per assumits els uns i per perduts els altres, sense més ni més.
Quan era canalla, a casa sempre m’havien dit que massa bo vol dir tonto. Tot i que encara no he entès ben bé per què m’ho deien...




La diada dels incrèduls



 La diada de 2012 va ser la diada dels convençuts, la dels catalans de la ceba, els del broc gros; aquells que perseguien una quimera irrealitzable i varen acabar superant les seves pròpies expectatives en un desafiament sense precedents. La diada de 2013 va ser la dels no convençuts i la d’aquells que havien superat el discurs de la por i s’havien afegit a la una onada engrescadora que travessava tot Catalunya. Finalment, la diada de 2014, ha estat la diada dels incrèduls. Aquells que durant tot aquest temps s’han comportat com si el procés no anés amb ells. Aquells que el contemplaven des de la finestra distorsionadora de les cadenes de televisió espanyoles. Aquells que havien après a viure confortablement, sense necessitat de posicionar-se a favor o en contra, pensant que tot plegat no era res més que una febre passatgera i que en un moment donat, haguessin acceptat qualsevol resultat de les urnes, fos quin fos. L’incrèdul és un espècimen en extinció. Ara ningú pot fer-se el desentès. La independència ja és un fet. I ho és, des del moment en que hem aconseguit que tots els ciutadans de Catalunya l’hagin interioritzat com un axioma. Ara només ens toca exercir-la. 
Espanya es consumeix a cada passa que dóna contra Catalunya. Hem superat el discurs de la por i el discurs de la corrupció. Hem superat l’intent de confrontació de la ciutadania contra la Generalitat en motiu de les retallades i dels impagaments a funcionaris i a proveïdors. I finalment, hem superat l’amenaça de confrontació civil procedent de diades alternatives ultranacionalistes. l ara, amb la mateixa prudència i determinació, superarem el discurs de la legalitat constitucional i del Dret diví al que s’aferren els monarques que no tenen cap altra legitimitat.
Novament, hem vençut l’Espanya intoxicadora, simplement per que la decisió ja estava presa; fa tres-cents anys que batega en els nostres cors. És més, una vegada evidenciada una majoria social a favor de la independència expressada a les urnes, ningú ens demanarà com ho hem fet. Ningú al món ens preguntarà si la consulta ha estat legal o no.
En efecte, des de la comunitat internacional sempre se’ns ha dit que el procés català era una qüestió interna de l’Estat espanyol, defugint qualsevol forma de suport explícit a Catalunya. I és cert. Els Estats no poden prendre part en els afers interns d’altres Estats. És un principi estructural del Dret Internacional, consagrat a l’article 2 de la Carta de les Nacions Unides. I tanmateix, això té una segona lectura. La comunitat internacional només pot actuar si alguna de les dues parts vulnera una norma de Dret Internacional general, com les que fan referència als Drets Humans, la democràcia i crims de lesa humanitat. Però no poden actuar contra la violació de normes internes d’un Estat. Simplement, per que com bé ens diuen és un afer intern.
En qualsevol procés de secessió s’imposa el pragmatisme. Així, la comunitat internacional acaba reconeixent majoritàriament al govern que exerceixi la sobirania de facto sobre el territori secessionista. És amb ell amb qui haurà de tractar si vol mantenir intactes els seus drets i privilegis. Tanmateix, l’exercici de facto de la sobirania no es demostra cometent il·legalitats. Es demostra fent complir la pròpia llei i, només si fos necessari, desacatant qualsevol manament i posicionament polític que ens pogués venir de Madrid. És a dir, desautoritzant la seva autoritat si és que encara n’hi queda.