dimarts, 14 de gener del 2014




La transmissió del deute públic Espanya en cas d’independència

El passat 13 de gener, en un gest insòlit que demostra la maduresa política dels britànics, el RU unit reconeixia que hauria d’assumir tot el seu deute públic fins que no acordés el seu repartiment amb Escòcia. Amb això s’aconsegueixen dos objectius: a) garantir la transició de l’economia escocesa a la independència i, b) neutralitzar els possibles efectes que la secessió d’Escòcia pogués tenir sobre els mercats internacionals, la prima de risc i els interessos del deute. Bàsicament, però es pretenia calmar els creditors internacionals garantint el pagament del deute britànic. Però rere l’aparent maduresa política britànica s’amaga la convicció de que Escòcia difícilment esdevindrà un Estat independent, donat que la independència possiblement no tingui el suport social necessari per afrontar amb garanties d’èxit una consulta popular.
Espanya es troba en una situació semblant; amb la particularitat que la independència de Catalunya va de debò i que aquí sí que hi ha una majoria social a favor de trencar l’estatu quo que ens ofereix el marc constitucional espanyol. Tanmateix, el cas espanyol és semblant al britànic, al menys en un altre aspecte, com és el fet que el deute públic d’aquests dos països és equiparable: 1,3 i 1,4 bilions d’euros respectivament. En canvi les seves economies no ho són. Per aquest motiu quan Rajoy es proposa neutralitzar els possibles efectes del procés sobiranista català sobre els mercats internacionals, els creditors i els inversors, no li queda més remei que optar per negar la major: «Catalunya no esdevindrà mai independent» «la consulta no es celebrarà mai». I encara alguns (Alfonso Guerra) afegeixen més llenya al foc afirmant que «Catalunya nos sacarà de la crisis» que és tant com dir que els hi haurem de pagar la festa. Resulta obvi que si Rajoy es comprometés a assumir tot el seu deute públic de l’Estat, una vegada la nostra independència sigui una realitat, els mercats internacionals entrarien pànic.
Aquí, la Generalitat ha badat una mica. Algú hauria hagut d’aprofitar l’enrenou per sortit als mitjans i mostrar el ferm compromís del nostre govern en garantir el pagament del deute de Catalunya; cosa que seria tant com dir: «només el de Catalunya, el d’Espanya ja veurem». Però sobretot, haurien d’haver sortit a dir, que una Catalunya independent seria un dels Estats menys endeutats de tota Europa, amb un deute equivalent al 26% del PIB, al menys fins que no acordéssim amb Espanya la transmissió d’una part del seu deute i dels seus actius. Per que ens fem una idea la magnitud de la tragèdia només diré que el deute de l’antiga Iugoslàvia en el moment de la seva dissolució era de 16.000 milions d’euros, mentre que el deute públic de l’antiga URSS era de 53.000 milions d’euros. Res comparable a l’1,3 bilions d’Espanya.
Òbviament, el repartiment del deute està condicionat al repartiment dels actius. Sense un compromís per part d’Espanya a l’hora de transferir a Catalunya una part proporcional dels seus actius, Catalunya no es pot comprometre a assumir una part del deute Espanyol. Normalment els actius més valuosos dels Estats són béns intangibles: personalitat jurídica de l’Estat, nom de l’Estat, Corona, bandera, història, idiosincràsia... Normalment aquests actius no es transmeten a la part secessionista. Però no cal que patim gaire, per que en el cas d’Espanya no valen un ral.