dilluns, 21 d’octubre del 2013

El president del CCN, Albert Pont, presenta el seu nou llibre Addendum a Barcelona

Presentació d’Addendum; L’endemà de la independència:
DIA: Dimecres 23 octubre
HORA: 19.00h
LLOC: Casa del Llibre, Barcelona (Rambla Catalunya, 37)


El president del Cercle Català de Negocis (CCN), Albert Pont, presenta aquest dimecres 23 d’octubre a Barcelona el seu nou llibre ADDENDUM; L’endemà de la independència. L'acte tindrà lloc a la Casa del Llibre de Barcelona (situada a la Rambla Catalunya, 37) i la presentació anirà a càrrec de Núria Bosch, catedràtica d'economia pública d'Universitat de Barcelona.

"L’exitós anterior llibre de Pont, Delenda est Hispania, va néixer de la voluntat de desacomplexar el sobiranisme català. D'obrir les mentalitats i canviar les actituds. D'imaginar un escenari que fins aleshores semblava una utopia. I des de la seva aparició, el setembre del 2012, moltes coses han canviat per sempre més. Fa tan sols un any no hauríem estat capaços ni de somiar on som ara. I tot això sense trencar ni un sol plat. Ara, Addendum neix amb la necessitat de complementar Delenda est Hispania en qüestions molt concretes que suposaran un enorme repte per als nostres representants polítics durant el procés de transició constitucional de Catalunya a la plena sobirania.

Perquè el procés continua inexorablement. La decisió ja està presa. No hi ha marxa enrere. No tornarem a l'estat anterior. La construcció de les estructures d'Estat no té aturador: hisenda pròpia, diplomàcia, banc central... Cal començar a dissenyar les estratègies per superar els riscos del procés, sent conscients que, mentrestant, l'Estat espanyol actuarà per ofegar, centralitzar i generar una involució en tots els àmbits que estiguin sota el seu control. La bona notícia és que cada vegada seran menys. I que nosaltres ja estem treballant en un escenari que ells ni tan sols han previst."

Preguem que confirmin la seva assistència, moltes gràcies.

Comunicació CCN
Albert Riera
T. 661 108 175
albert@nautilus.cat
www.ccncat.cat

diumenge, 6 d’octubre del 2013

Ponència d'Albert Pont a l'acte Building a New State (04-10-2013)



El paper de l’empresa catalana en el tauler internacional

Sempre havia pensat que els catalans gaudíem d’una bona consideració a Espanya. Però, en certs ambients de la capital, la «hidalguía» encara alimenta el menyspreu pel treball. Ara fa uns anys em vaig trobar al vell mig d’una conversa entre dos diplomàtics espanyols i els seus alumnes, en la que menystenien la indústria catalana; una indústria que als seus ulls només era capaç de confeccionar «paños de cocina». No em vaig poder estar de defensar-me d’aquell atac gratuït, malgrat que la meva trajectòria personal i familiar no tingui res a veure amb la indústria tèxtil.   
Quin era el motiu que havia impedit als industrials catalans elaborar béns d’alt valor afegit? És que no teníem prou capital? prou tecnologia? ofici? mà d’obra alfabetitzada i qualificada? És més, com era que si la indústria tèxtil catalana del s. XVIII va arribar a superar a l’anglesa amb l’elaboració dels exquisits teixits d’índies, al s. XX només fóssim capaços de confeccionar draps de cuina? Què ens havia passat? El que ens havia passat és que durant generacions l’Estat espanyol havia estat tancat al món. I en un moment en el que l’Estat i el mercat es confonien en un, això va tenir una gran repercussió per a l’economia catalana.
El franquisme (i altres règims igualment autoritaris abans que ell) varen fer del nacionalisme econòmic el seu ideari, seguint el model de les potències de l’eix durant el període d’entreguerres amb la intenció de protegir la indústria «nacional». Això va tenir conseqüències per a la nostra indústria, l’única de tot Espanya prou desenvolupada en aquell moment. A curt termini, el proteccionisme va permetre el seu desenvolupament, donada la manca de competidors estrangers. Però a llarg termini, superat un punt d’inflexió, el proteccionisme va acabar debilitant un teixit productiu escassament  competitiu, extremadament rígid, ineficient i encara massa paternalista en les seves relacions laborals.
L’excés de proteccionisme ens va fer captius d’un mercat extremadament estret i pobre: pocs consumidors, i amb una renda familiar disponible inferior a la del Marroc fins a inicis dels seixanta. Espanya no va sortir de la llista de països del tercer món, elaborada per les Nacions Unides, fins el 1981. Un mercat que acabat de sortir d’una guerra civil, amb prou feines demanava béns de consum de primera necessitat (origen de l’actual clúster alimentari de Catalunya), d’escassa innovació tecnològica i de molt baix valor afegit. La gran innovació de la indústria espanyola de l’època va ser afegir un pal a una drap, per fer-ne el motxo. I aquí, a casa nostra, tampoc anàvem massa sobrats: varem acabar enganxant un pal a un caramel per fer-ne una piruleta. Als anys seixanta, el bé de consum de major valor afegit que demandava el mercat espanyol era el Seat 600, construït sota llicència italiana, que els nostres enginyers varen millorar superant a la casa matriu en dissenyar i fabricar el Seat 800.
A més, Espanya era un mercat territorialment desestructurat. Hi havia grans diferències en els hàbits de consum, entre les regions del nord i del sud, l’interior i la costa, així com entre el camp i la ciutat. Això dificultava encara més l’adequada maximització de les economies d’escala de la nostra indústria. Fins i tot, algunes empreses del sector de l’alimentació havien de mantenir dues línees de producció, ja que les condicions climàtiques del sud peninsular obligaven a redefinir la composició química (conservants) dels seus productes.
Una altra causa de la manca de vertebració d’un veritable mercat nacional espanyol fins ven entrats els anys vuitanta, va ser la concepció radial de les infraestructures públiques. Mai han seguit el curs natural dels fluxos del comerç intern i, de fet, fins ara han estat concebudes per allunar els centres productius de Catalunya dels mercats internacionals. La indústria catalana ha estat captiva d'un mercat poc atractiu. Finalment, també voldria assenyalar que l’administració de l’Estat no sempre va ser fidel a la seva pròpia indústria. Mentre Derbi, Bultaco, Montesa, Ossa, Rieju, Sanglas, Guzzi i més d’un centenar d’empreses catalanes produïen motocicletes, tant l’administració central com l’exèrcit espanyol eren proveïts únicament per l’italiana Vespa. Francisco Franco Salgado-Araujo, maqués de Huétor de Santillán, militar, i cosí del General Franco es lucrava amb el negoci de la seva importació a costa de la pròpia indústria «nacional».
El cas és que la mida del mercat, determina la capacitat de creixement de les empreses i la seva capacitat de capitalització i d’inversió. Sovint, si comparem una empresa catalana amb una estrangera del mateix sector, veiem que ambdues tenen trajectòries vitals molt diferents. La catalana no va poder aprofitar els rendiments d’escala dels mercats internacionals, tenia una capacitat de reinversió molt limitada, i amb l’obertura econòmica d’Espanya als anys vuitanta, no va ser prou forta i competitiva com per evitar ser absorbida per empreses més joves, però molt més madures. Els Laboratoris Cusí creats a Figueres el 1902 avui pertanyen a la multinacional suïssa Novartis, els antecedents de la qual es remunten als anys 40. En el sector de l’alimentació Riera Marçà, creada en 1945, va ser adquiria als anys noranta per la multinacional Nabisco Brands. El mateix ens ha passat en el sector de la distribució comercial, on Valvi, Caprabo, Bon Preu, Àrea de Guissona i moltes altres, han hagut de deixar pas a gegants com Carrefour o Alcampo. En canvi, empreses nascudes catalanes, com Danone (creada al Raval de Barcelona el 1919) han pogut créixer sense els límits imposats per un mercat tancat, gràcies al seu trasllat a París i a la seva visió global. Avui Danone factura més de 5.500 milions d’euros. I encara, quan una empresa nord-americana va iniciar una opa hostil sobre la lletera francesa, el govern francès va dictar una llista de sectors econòmics estratègics (on es va incloure la indústria dels derivats dels làctics) per evitar que poguessin ser objecte d’apropiació per multinacionals estrangeres. Vet aquí la importància de gaudir d’un Estat afí.
Avui Catalunya lidera nombrosos sectors industrials: metal·lúrgia, tèxtil, biotecnologia, automoció, confecció, paper, material elèctric, electrònica de consum, maquinària pesada.... en una proporció entre el 28% i el 35% de tot l’Estat. Catalunya representa el 52% de totes les patents espanyoles. I a més, és una de les tres economies amb major grau d’obertura de tot el món, arribant al 71% del PIB. Però malgrat l’obertura econòmica, la liberalització del comerç internacional, i la supressió d’aranzels i duanes, els nostres empreses encara pensen en el mercat espanyol com el seu mercat natural. O, fins i tot, com el seu únic mercat. Tanmateix, el mercat espanyol ja està saturat. No dóna més de sí. I la crisi econòmica no ha fet més que agreujar la seva debilitat. El valor de les exportacions de Catalunya a l’Aragó (11.000 milions d’euros) supera de llarg, el valor de les nostres exportacions a tota França (9.500 milions d’euros)! Les exportacions de la indústria catalana a Múrcia o Navarra (0.5 milions d’habitants) són equiparables al valor de les nostres exportacions als Estats Units; mentre Castella la Manxa (2,1 milions d’habitants) compra a Catalunya per un valor semblant al de les nostres vendes al Regne Unit (63 milions d'habitants) o a Itàlia (58 milions d'habitants).
En què ens hem equivocat? Ens hem equivocat en centrar-nos en el mercat espanyol, un mercat relativament pobre en comparació amb altres mercats del nostre entorn. Això ens ha fet excessivament dependents dels seus cicles econòmics, ens ha impedit ser molt més competitius en aprofitar la diferència de renda dels treballadors catalans (30.000 $), vers la dels consumidors francesos (44.000 $). Però, sobre tot, ens ha empès a produir béns d’escàs valor afegit, ja que la renda per càpita espanyola es situa entorn els 24.000 $, de tal manera que les seves necessitats i hàbits de consum s’allunyen dels estàndards de l’Europa occidental, i fora d’algunes illes com Madrid, s’acosten als estàndards de l’Europa de l’Est. Per això la principal competència de la Seat, és Skoda (Txèquia) i Dàcia (Romania).
En canvi la indústria del nord d’Itàlia sempre ha estat molt més connectada als mercats internacionals. Itàlia va ser un dels signataris del Tractat de Roma (1957) constitutiu de la CEE. Els productors automobilístics italians sempre han produït Fiats (600) i Lancias pel seu propi mercat intern. Però, a la vegada, produïen Ferraris, Masseratis i Lamborginis, pels mercats internacionals amb major renda.
Si volem aprofitar les nostres avantatges competitives, la independència de Catalunya ens ha de donar l’oportunitat per reflexionar sobre qui som, què podem fer, i quin lloc podem ocupar en l’economia internacional. El cor industrial de Catalunya és a la mateixa distància de París (980 Km per l’A-20) que de Badajoz (1.006 Km per N-II i N-5). Som a la mateixa distància de Brussel·les que d’Ayamonte (Huelva). Tenim molt més a prop Lió (637 Km), Ginebra (773 km), Torí (865 Km) i Milà (979 km) que no pas Vigo (1.144 km) o Sevilla (1.002 Km). Som al vell mig d’una de les majors regions econòmiques del món, l’Eurosunbelt que amb més de 26 milions d’habitants i un PIB de 610.000 milions de dólars és l’onzena economia més gran de tot món i la quarta d'Europa; mentre la regió metropolitana de París (l’Illa de França) ocupa el lloc 17è, i Madrid el 39è del mateix rànking mundial. Hem estat tan obsessionats pensant que érem la perifèria d’Espanya, que ens ho hem deixat fer tot. Ens han marcat tan a foc que érem la perifèria d’Espanya, que ens hem oblidat que Catalunya és al mateix cord d’Europa. 
Avui tots els motius que anteriorment ens mantenien captius del mercat espanyol (legislació, fronteres, hàbits de consum, moneda, manca de mobilitat dels recursos humans...) han desaparegut. El nostre únic fre a la veritable internacionalització de la nostra economia és l’excessiva dependència que demostrem tenir vers la llegua espanyola. Però la comoditat en els usos lingüístics ni ens farà ser més competitius, ni ens farà sortir de la crisi. De fet, l’actual tendència de les nostres exportacions ens confirma que la sortida de la crisi per a Catalunya vindrà de les exportacions a l’estranger, no del mercat espanyol. Ja fa anys que Catalunya exporta més als mercats internacionals que no pas a Espanya, i cada any que passa les distàncies es van ampliant. En aquest sentit, Espanya tendeix a la marginalitat.
És més, Espanya ha esdevingut un autèntic llast per a la nostra economia. Els riscos d’assumir com a propi l’ideal de la unitat d’Espanya són inassumibles. Cada vegada són més les veus a Europa que qüestionen la permanència d’Espanya a l’euro. El govern Espanyol ja no pot garantir el pagament de les pensions als nostres empleats. El deute de l’Estat i la manca de liquiditat per a petites i mitjanes empreses ofeguen la nostra economia, mentre contemplem amb perplexitat que hi ha prou liquiditat per adquirir jugadors de futbol i per seguir especulant en el món immobiliari amb grans i luxosos macro complexes del joc.
Els empresaris catalans, creiem en l’economia productiva, en l’estalvi i l’esforç personal; però sobre tot, creiem en els nostres productes i  serveis. I per tant, no volem que el bon nom de les nostres empreses s’associï a l’estigma de la marca España. La marca Espanya genera gran desconfiança en tots els mercats. Cada dia, podem constatar que ens és molt més fàcil obrir nous mercats, tancar contractes i establir sinèrgies quan ens en desvinculem. A més, la marca Barcelona és molt més potent. S’associa a la creativitat, la innovació, la capacitat d’organització i el talent. Avui Barcelona es configura com la sisena ciutat més atractiva per invertir de tota Europa. Només ens maca que Barcelona sigui capital d’Estat per poder superar-nos a nosaltres mateixos, i poder donar contingut a la marca Catalunya. Per això, l’empresariat català concep la independència com l’instrument per regenerar la  nostra economia i poder seguir els canvis de paradigma que imposa l’economia global. Avui, l’Estat nació que imposa conceptes com el mercat nacional, és víctima de la seva pròpia obsolescència.
Espanya ja fa campanya en favor del «no» en un procés que ella mateixa ens nega. Hem deixat alimentar les nostres inseguretats pel discurs de la por, aquell que descrivia una Catalunya completament arrasada i aïllada del món, una vegada els nostres representants gosessin declarar la restitució de la nostra sobirania. Tanmateix, la realitat ha estat molt diferent. Ja som de ple en el procés de transició a la plena sobirania. I des de l’inici del procés, el setembre de 2012, nombroses dades i macromagnituds econòmiques desmenteixen els mals auguris d’aquells que volen mantenir un sistema econòmic que va néixer mort. El 2009 les exportacions de Catalunya varen disminuir un 19%. Però des del 2011 no paren d’augmentar a un ritme anual entre el 15% i el 17%. El volum del negociat de la Borsa de Barcelona va passar de l’11% de totes les borses espanyoles (2000) fins el 29% (2012), mentre el volum negociat de les cotitzades catalanes (Indexcat) es capaç de créixer un 25% en un sol any. Amb l’inici del procés sobiranista, o potser, gràcies a ell, les inversions estrangeres a Catalunya han augmentat de 1.500 milions d’euros (1999) als 4.000 milions (2013). És innegable que el procés sobiranista ha catalitzat part del despertar econòmic de Catalunya. Ha situat Catalunya en la consciència dels consumidors i dels inversors internacionals. Per primera vegada en la història, les exportacions catalanes a l’estranger superen les exportacions a Espanya. De la mateixa manera, les tendències de la indústria turística consolida la internacionalització de la nostra economia. En 2012 es va produir un augment de l’11% en la visita de turistes (58% estrangers, 27% catalans i 15% espanyols) i un augment del 13% en les despeses per turista.     
El cas és que trenta anys després de la incorporació d’Espanya a la CEE, Catalunya es consolida com un dels principals receptors de les inversions estrangeres de tota Europa, mentre Espanya es consolida com el principal receptor de les ajudes al desenvolupament de la UE a través dels fons de cohesió.
Amb la independència, Catalunya ha optat pel camí correcte. Les fires internacionals, les oportunitats que ens ofereix el sector logístic, els nous centres de biotecnologia, el 22@, i l’alt grau d’emprenedoria i de coneixement, són alguns dels eixos estratègics que han de garantir que Catalunya tingui un lloc propi en l’economia mundial del segle XXI.

Albert Pont
President del Cercle Català de Negocis