dimarts, 18 de juny del 2013



Independència low cost. Qui ens ho havia de dir?

Negar l’evidència. Aquesta ha estat i seguirà sent una de les principals línies estratègiques de l’Estat espanyol en la seva ancestral confrontació amb Catalunya. Negar sistemàticament l’evidència, encara que només serveixi per continuar aferrats a la seva fantasia particular. Negar l’evidència; que vol dir, negar la major. Així pretén neutralitzar qualsevol argument generat a Catalunya per ben raonat, fonamentat i documentat que estigui. Així és com Espanya pretén compensar la seva incapacitat de generar arguments amb un mínim de fonament racional. 
Aviat assistirem a un nou escenari en el debat sobre la independència. En les properes setmanes el govern espanyol farà públic un nou informe «demolidor» sobre les balances fiscals. Aspira a ser un veritable punt d’inflexió. En ell es nega l’espoli fiscal de Catalunya. Ens pretendran convèncer que el dèficit fiscal de Catalunya és un logaritme neperià que tendeix a zero en l’infinit. El problema és que l’infinit no arriba mai... Però, més enllà del primer impacte, aquesta nova tesi es desinflarà com qualsevol altre bombolla especulativa mancada de sòlids fonaments.
Tanmateix, a nosaltres ja ens va bé. Fins ara, el país que volia accedir a la plena sobirania, havia de demostrar la seva viabilitat política i econòmica. Havia de demostrar que podia espavilar-se tot sol. D’això en depenia la seguretat i estabilitat internacionals. Fins i tot, durant la segona meitat del segle XX, el Dret Internacional va desenvolupar nous principis jurídics que havien d’assegurar la viabilitat econòmica dels països de recent independència. De fet, la Convenció de Viena de 1983, que regula el repartiment de béns i deutes de l’Estat en casos de successió d’Estats, és extremadament favorable als interessos d’aquests nous Estats. Aquesta era la resposta a la creixent preocupació sobre la viabilitat econòmica dels països del tercer món, que anaven accedint a la plena sobirania, durant el procés de descolonització. 
Més recentment, durant els anys noranta, es va produir l’accés a la plena sobirania d’una quinzena llarga de països de l’Europa de l’Est. Tots ells acabaven de sortir de règims polítics totalitaris i d’economies dirigides que els feien incompatibles amb la seva integració a als organismes occidentals i a l’economia de mercat. Tots ells varen haver de ser finançats, a canvi de comprometre’s a realitzar autèntiques reconversions de les seves respectives economies i a profundes reformes polítiques, seguint els estàndards europeus.
Tanmateix, aquesta vegada és diferent. Per primera vegada la sort de la metròpoli genera més dubtes que la que pugui generar el territori  secessionat. Potser, per que per primera vegada a la història un país del primer món s’independitza d’un país en vies de desenvolupament. En efecte, la comunitat internacional no té cap dubte sobre la nostra viabilitat política i econòmica. Fins i tot, reconeixen que a Catalunya només li manca tenir un Estat propi per poder integrar-se a l’economia global. Ans al contrari, qui genera seriosos dubtes és l’economia espanyola. I ja no pel seu deute sobirà que resulta del tot inassumible; si no per les seves contradiccions estructurals. Tan és així, que Catalunya no havia de presentar un pla de viabilitat de la seva pròpia economia, si no un pla de rescat de l’economia espanyola, per poder ser acceptada a la comunitat internacional.
Però anàvem errats. Aviat el govern espanyol ens facilitarà un document que evidència l’excés de cel per part de la comunitat internacional i la manca de fonament de la seva preocupació. Els dubtes que genera l’economia espanyola es demostraran infundats, quan el seu govern faci públic que Espanya mai ha requerit de les transferències de rendes amb origen a Catalunya. Aviat s’evidenciarà que els 267.000 milions d’euros de dèficit fiscal són mentida, malgrat s’hagin calculat en base a les dades que el propi govern espanyol va proporcionar l’any 2005. Mentien aleshores o menteixen ara? Probablement han mentit sempre.
Però tan se val. Ens prendrem el nou informe seriosament. Així, no caldrà apaivagar els ànims dels representants europeus. Ni caldrà elaborar impossibles plans de rescat d’Espanya que hipotequin la nostra economia. Simplement Espanya és viable per sí mateixa. Així doncs, ja es preveu que el nostre accés a la plena sobirania serà una independència low cost. Com no n’hi ha hagut cap altre. Espanya podrà fer front tota sola al seu deute i al seu desenvolupament regional. El govern espanyol aviat demostrarà que sempre ha prescindit d’un dels seus principals motors econòmics i, per tant, el dia que ja no el tinguin no el trobaran a faltar.
Nosaltres, en canvi, sí que els trobarem a faltar. Trobarem a faltar el seu menysteniment, la seva arrogància i l’actitud prepotent de nou ric. Trobarem a faltar l’aire quixotesc d’aquell que s’entesta en defensar un món que mai havia existit i en crear falsos enemics on només hi ha molins de vent atrotinats.

dilluns, 3 de juny del 2013



El tricentenari del Tractat d’Utrecht

Aquest any alguns gosen celebrar una autèntica infàmia: el Tractat d’Utrecht de 1713; un conjunt de tractats internacionals on els representants de les potències de l’època varen decidir el destí de nacions senceres, repartint-se el seu llegat amb una avidesa de poder que no deixava el més mínim espai a l’ètica i a la humanitat. Fruit de les rivalitats dinàstiques entre personatges de cotó fluix que no coneixien del món més que els palaus de la cort a la qual representaven, les potències signatàries es varen repartir el lucratiu negoci que suposava la cacera indiscriminada d’esclaus i el seu tràfic entre Àfrica i les Amèriques. Així es va legalitzar un dels majors genocidis comesos per europeus d’esquenes a la més bàsica de les morals cristianes. I ara, d’això en pensem fer una festa...
Utrecht i els tractats que el seguiren, encara és recordat pels pobles de la nació catalana com la prova incorruptible d’una vergonyant traïció. Les potències europees varen deixar sola una Catalunya indefensa a mercè de la voluntat d’un monarca estranger que no coneixia límits en la seva ànsia de poder. Malgrat els intents frustrats de la incorruptible Reina Anna d’Anglaterra, les potències signatàries varen complir les disposicions d’Utrecht només en allò que els interessava. L’incompliment del tractat per part del rei de Castella, de l’emperador dels austríacs i dels reis d’Anglaterra, va portar a la desaparició de la nació més antiga d’Europa per un ominós dret de conquesta que es va auto atorgar el rei dels castellans. A canvi, tots ells es varen poder repartir el llegat històric dels catalans, així com les possessions territorials de la confederació de pobles que fins aleshores els nostres avantpassats varen liderar.
Massa sovint el món desconeix que Utrecht va ser seguit de més de cent anys d’ocupació militar espanyola sobre Catalunya. Ocupació que en gran mesura avui encara perdura. Disculpeu a aquells catalans que no sentin més que indignació en escoltar les paraules d’aquella noble ciutat holandesa. No obstant això, Utrecht, juntament amb el Decret de Nova Planta (1716), varen suposar l’inici de la resistència catalana davant l’obstinada voluntat assimilacionista de Castella. Avui els catalans afrontem el futur amb l’esperança de poder restituir ben aviat aquella mateixa sobirania que les nacions estrangeres ens varen arravatar incomplint el testament de Carles II, el jurament a Corts de Felip V, les capitulacions de Barcelona i les pròpies constitucions catalanes; però sobre tot, incomplint un principi estructural del Dret Internacional contemporani com és la igualtat sobirana entre els Estats. Catalunya mai va donar el seu consentiment a les potències estrangeres per decidir el seu propi futur. La voluntat dels catalans no ha estai mai acceptar la seva assimilació política, cultural i lingüística; i ara reclama al món que es posi fi a una injustícia que traspassa tots els límits de la legalitat internacional.
A aquestes alçades de la vida, Catalunya no espera despertar les simpaties de ningú. No pretén remoure la consciència d’aquells que no coneixen més ètica que el propi utilitarisme. Però convindria que comencés a quedar clar, que als catalans no ens importarà gaire les conseqüències que la restitució de la nostra sobirania pugui comportar per a cap altre poble; menys encara per aquells que s’han lucrat d’una injustícia històrica. L’interès de cap altra nació passarà mai més per damunt de la nostra voluntat.
El 1713, el futur de Catalunya va ser a les mans d’Espanya i d’Europa. Ves que no arribi el moment en que el destí d’Espanya i d’Europa sigui a les mans de Catalunya.

dissabte, 1 de juny del 2013


Darrerament sembla com si el procés sobiranista hagués perdut el nord. Queda lluny l’esclat d’entusiasme i optimisme que l’onze de setembre passat inundava els carrers de Barcelona des de Gràcia fins la Ribera. Sembla impossible que la societat catalana pugui repetir una fita històrica com aquella. Avui el pessimisme s’ha apoderat del carrer. A la plaça, les converses entre els veïns han canviat de to; transmeten dubte, desconfiança i incertesa. Fins feia poc, la independència era un valor absolut; una fita abstracte, quasi mística, carregada d’un cert romanticisme utòpic capaç d’alterar la percepció de la realitat i de fer-nos creure que tot era possible. Però ara la realitat del dia a dia s’imposa. A la cruesa de la crisi i de retallades impossibles de justificar, s’hi afegeix la fatiga emocional d’aquells que comencen a ser conscients de les dificultats que ens trobarem durant tot el procés. 
Però no ens hem de deixar vèncer per les circumstàncies. Som al vell mig d’una guerra psicològica. Espanya ens vol vençuts, i per això posa a prova la solidesa de la nostra convicció. La seva tàctica és l’esgotament psicològic i emocional. Tanmateix, tant l’excés d’entusiasme com l’apatia són estats d’ànim a evitar. Hem de saber conservar el cap fred. No es pot dir mai blat fins que no és al sac i ben lligat. Però, deixeu-me que us digui una cosa: mai havíem arribat tant lluny com ara. De fet, ni tan sols fa uns mesos haguéssim imaginat arribar al punt del procés on ens trobem, de forma tan ràpida, pacífica i ordenada. Sí, ja sé que potser aquesta no és la percepció general. Però hem de ser conscients del fet que les contradiccions pròpies de tot procés sobiranista ens fan perdre la perspectiva de les coses. En els darrers anys, els precedents del procés es succeïen com pluja fina: la defensa del projecte d’Estatut al Congrés dels Diputats, l’ominosa sentència del Tribunal Constitucional, la manifestació de 2010, les consultes sobre la independència, la campanya del no vull pagar... Però des de l’onze de setembre tot ha adquirir una altra dimensió. El procés s’ha accelerat de forma exponencial com un torrent després de l’aiguat.
Necessàriament, el procés sobiranista havia de passar per diverses fites històriques. La primera, una manifestació multitudinària de la incontestable voluntat popular. Aquesta ja l’hem viscuda, tot i que possiblement l’haurem de tornar a repetir. La segona, l’escenificació de la impossibilitat de fer encaixar Catalunya en el trencadís espanyol. Aquesta es va produir immediatament després de la primera, amb la negativa de Rajoy de donar un nou tractament fiscal a Catalunya. La tercera, unes eleccions amb caràcter plebiscitari on la qüestió de la sobirania monopolitzés el debat electoral. Entre una i l’altre, poc més d’un mes i mig. La quarta, l’aprovació d’una declaració de sobirania pel Parlament de Catalunya, seguint el model dels processos sobiranistes de l’Europea de l’Est. A ella s’hi va destinar el primer període de sessions del Parlament, immediatament posterior a les festes de Nadal. Calia, no obstant, eixamplar la majoria parlamentària en favor del dret a decidir. I això també s’ha fet. I inevitablement, es feia necessari canalitzar les contradiccions internes d’alguns partits i entitats socials. Ara, només ens cal complir dues úniques fites: activar el detonant de la secessió i escenificar la seva legitimació democràtica, bé sigui a través d’una declaració unilateral o mitjançant un nou procés electoral.  
Fins ara tot ha seguit un ordre meticulosament dissenyat. La Generalitat, sap molt bé què es fa, encara que de vegades pequi de prudent. Però així ha de ser; ha de mesurar les amenaces i neutralitzar les nostres pròpies debilitats. Ara només cal esperar el moment oportú. Però mentre estant, encara hi ha molta feina a fer. Cal ampliar la majoria social, i sobre tot, en moments de canvi vertiginós com els que s’acosten, cal transmetre confiança i suport als nostres representants. S’acosten temps d’heroïcitats, tant per a ells, com pel conjunt de la societat. Aviat s’evidenciarà que l’estratègia de l’esgotament emocional no porta enlloc.