dilluns, 3 de setembre de 2012

Qui capitalitzarà el descontentament per la situació econòmica?


Aquest fructidor i el proper veremari seran històrics. Catalunya tindrà l’oportunitat de renovar el seu propi «contracte social», o crear-ne un de nou. Per fi, sabrem d’una vegada per totes qui capitalitzarà el descontentament social originat per la crisi i per les contradiccions de l’actual sistema polític i econòmic, i de les relacions socials i polítiques tant entre els diferents nivells de renda com entre territoris, que d’ell se’n deriven.

Dues forces socials són a la línea de sortida: el sobiranisme català per una banda, i els grups socials anti-sistema i alternatius per l’altra. Òbviament, ara per ara, no es pot excloure una certa comunió entre ambdós. Però encara és molt aviat per afirma-ho rotundament. Ara per ara no deia de ser una postura que entronca amb el socialisme utòpic. Caldrà esperar la resposta dels prohoms de la societat catalana. Fins ara, les famílies de l’establishment català han viscut en una posició relativament còmoda (no només en termes socioeconòmics, sinó també en termes sociopolítics). Fins ara, no els ha calgut mullar-se gaire amb tot això del sobiranisme i de la independència de Catalunya. De fet, majoritàriament s’hi mostren reticents. Tanmateix, no els podem culpar, tenen un mercat que protegir. Hem d’entendre que han de fer la seva pròpia evolució i que és possible que necessitin anar al seu propi ritme. Però cal advertir-los que ja no tenen gaire marge de maniobra. Ja no els queda gaire més temps. El final del seu domini s’acosta. En comptes d’estar tant pendents de les possibles respostes del mercat espanyol, s’haurien de concentrar més en les possibles reaccions del mercat català.

Des del seu particular punt de vista, el pitjor que els pot passar als membres de l’establishment català no és que el poble de Catalunya proclami la independència. El pitjor que els pot passar és que una vegada proclamada la independència, el poble de Catalunya vulgui governar-se a sí mateix. És possible que els membres de l’oligarquia espanyola a Catalunya siguin contraris a la independència. Però aquesta no és la qüestió. La qüestió és què faran per conservar el seu estatus social i el seu modus vivendi. Ja cal que es calcin, i es deixin veure a primera filla durant la manifestació de l’onze de setembre. Al cap i a la fi, tot procés de secessió genera un cert vuit de poder. Vull dir que la gestió i l’administració dels aeroports, els ports, les xarxes elèctriques, les xarxes de telefonia, els ferrocarrils i molts altres béns públics, requereixen de la participació d’inversors afins. O no.

2 comentaris:

en Vaqué ha dit...

"a buen entendedor, pocas palabras bastan" ;-)

Se n'adonaran a temps, però?

Albert Pont ha dit...

Ho dubto molt, van amb el pas canviat. Tot just comencen a adonar-se que hauran de triar entre la sobirania i l'anarquia