diumenge, 16 de setembre del 2012

Tremola, Espanya



Catalans, no us quedeu encantats! El discurs de la por ja no dóna més de sí. L’amenaça de deixar de pagar les pensions dels nostres avis, els subsidis dels aturats i els sous dels funcionaris no és real. Espanya no pot deixar de fer front a aquestes despeses, si més no, si vol continuar essent Espanya. M’explico: l’assumpció d’aquestes despeses és un acte de sobirania; una de tantes competències exclusives de l’Estat. Això vol dir, ras i curt, que si Espanya deixés d’assumir-les estaria reconeixent de facto la independència de Catalunya. De fet, aquesta és una de les múltiples formes de reconeixement implícit dels Estats establerts tant el Dret com la pràctica internacional. El dia que Espanya deixi d’exercir la seva sobirania en el nostre territori, estarà reconeixent la plena sobirania de Catalunya. I no és precisament això el que volem? Si volem que Espanya ens reconegui com a Estat independent només hem de forçar-la a que deixi de pagar les nostres pensions, i a que deixi d’assumir les competències i atribucions pròpies de la sobirania estatal en el nostre territori. Com? Doncs, com Espanya porta fent amb nosaltres durant generacions: ofegant-la econòmicament. 

Hem d’organitzar-nos tan aviat con ens sigui possible per deixar de pagar cap impost, taxa o sanció a Espanya. Ja que Espanya no vol reduir ni un sol cèntim del nostre dèficit fiscal, ho haurem de fer nosaltres mateixos. L’única manera d’eliminar d’una vegada per totes l’espoli fiscal és la insubmissió fiscal general. Encara que Espanya deixés d’ingressar diners de Catalunya, estaria igualment obligada a pagar les nostres pensions i subsidis, si no ens vol reconèixer com a Estat sobirà, és clar. Per molt que poguéssim reduir els ingressos que Espanya obté de Catalunya, és cert que aquesta encara tindria un bon coixí en instruments financers com el fons de reserva de la Seguretat Social, que actualment es situa pels vols dels 67.000 milions d’euros; milions, que dit sigui de pas, han servit per comprar deute del propi estat espanyol, evitant així la fallida de tot el sistema. Malgrat ser un 17% de la població, algunes fonts afirmen que més del 30% del fons de reserva de la Seguretat Social espanyola prové de Catalunya. Mentre Espanya evita fer fallida amb els nostres impostos, Catalunya s’endeuta cada vegada més i, creieu-me, acabarà per no poder liquidar els famosos «bons patriòtics». Per alguna cosa es diuen «patriòtics», en comptes de dir-se «bons escombraria».

Tinguem clar, que aquests diners no els tornarem a veure mai de la vida. Doncs, si ha de ser així, com diuen a les Castelles, «de perdidos, al rio...» El què sí podem fer és impedir que augmentin les reserves de la Seguretat Social espanyola a costa del nostre endeutament, mitjançant una insubmissió fiscal general, evidentment, amb patrocini de la Generalitat. 

No es tracta doncs, de cometre frau fiscal. Simplement es tracta de pagar tots els impostos de titularitat estatal, a la Generalitat de Catalunya. Encara que no s’hi afegís tothom (multinacionals estrangeres, per exemple) la recaptació de l’Estat a Catalunya es reduiria substancialment. Més enllà de les evidents tensions polítiques, això ha de servir d’escorrega de transmissió de les tensions de tresoreria de la Generalitat a l’Estat veí. De fet, això és exactament el que han estat fent amb nosaltres. Quan més trigui l’Estat espanyol a deixar d’assumir les seves obligacions financeres amb els catalans, més acabarà recaptant la Generalitat, i més tensions polítiques generarem a l’Estat veí. Potser el govern català no en tindrà prou com per fer un fons de reserva propi, però com a mínim en tindria prou com per assumir les seves despeses corrents. Però com dic, la finalitat seria més aviat política: forçar el reconeixement de facto de la nostra plena sobirania per part de l’Estat espanyol. Si són llestos, i tenint en compte que ens acabarem independitzant amb o sense el reconeixement de l’Estat espanyol, ens deixaran de pagar les pensions ben aviat. 

Evidentment, a partir d’aquest moment totes aquestes depeses les hauria d’assumir la Generalitat. Fins no fa pas gaire temps, el seu principal problema era garantir la liquiditat necessària per assegurar la continuïtat del sistema de pensions i de la resta de partides de despeses de l’Estat. Però aquesta qüestió comença a passar a un segon ordre, donat el fet que les coses comencen a estar ben lligades. Són múltiples les formes d’obtenir liquiditat mentre la Generalitat no sigui capaç d’ingressar el 100% de la recaptació d’impostos de tot Catalunya. D’entrada Catalunya podria obtenir liquiditat de l’explotació o la concessió de certs recursos públics: aeroports, ports, xarxes ferroviàries, xarxes elèctriques, espai radio elèctric... Però fins i tot no caldria hipotecar patrimoni públic per obtenir liquiditat de forma immediata. 

Algun dia haurem de passar comptes amb Espanya. Sí, molt probablement haurem d’assumir una part del seu deute, però, a canvi, Espanya ens haurà de transmetre una part proporcional de tots els seus actius, el deute contret amb la Generalitat, i fins i tot la devolució de l’espoli fiscal català en aplicació del principi d’enriquiment sense causa. Evidentment, això són molts diners, però també molts anys d’enfrontament permanent, negociacions i batalles judicials en les instàncies jurisdiccionals internacionals. 

Però hi hauria una solució que ens permetria obtenir la liquiditat necessària sense malvendre patrimoni: vendre els nostres drets sobre els deutes i les obligacions que l’Estat espanyol té amb Catalunya a inversors internacionals. Evidentment ens en donarien poc més d’una quarta part del valor total. Però seria molt millor tenir això just el dia abans de la nostra independència que no pas conservar in eternis un dret que no podrem exercir mai. Espanya sempre ens el negarà. En canvi, no el podrà negar als creditors internacionals que la tenen intervinguda.  Ells sí que tenen mecanismes per cobrar-s’ho. Tremola, Espanya.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Estic pràcticament d'acord en tot, pero tinc un dubte.

En el cas de les pensions, jo sé que ciutadans espanyols que han treballat a d'altres països de la UE reben una pensió per part d'aquests països. No seria exactament el mateix en aquest cas ?

Ès a dir no hauria de pagar l'Estat Espanyol el (aprox 81% al 84%) de les pensions dels nostres ciutadans ?

Tant mateix, quan els que actualment estan/em treballant i han pagat (cotitzat) al Estat Espanyol quan es jubilin no hauríen de rebre part de la seva jubilació també del Estat Espanyol?

Salutacions

Albert Pont ha dit...

Hi ha dos models de sistemes de pensions: el model de capitalització i el model de repartiment. En el primer, és un sistema de previsió individual, mentre que el segon és un sistema de previsió col•lectiu. En el primer els pensionistes reben una pensió en funció de les seves aportacions al llarg de tota la vida laboral. En el segon, en canvi, els treballadors en actiu són els que paguen les pensions dels jubilats. Aquest és doncs, un sistema de solidaritat entre generacions. Si el sistema de pensions de l’Estat espanyol, fos el model de capitalització, aleshores, amb la independència de Cat. s’obririen dues possibilitats. La primera: que l’Estat espanyol retornés al govern de Cat. les contribucions de tots els treballadors catalans a fí que en arribar a la jubilació fos la seguretat social catalana, qui pagués les pensions. La segona alternativa seria, que el govern espanyol no restituís al govern català les aportacions dels catalans, sinó que en arribar a la jubilació, cada govern (Espanyol i català) assumits una part de la pensió de cada pensionista, de forma proporcional a l’Estat on s’ha cotitzat al llarg de la vida professional. El cas és que l’Estat espanyol no té un sistema de capitalització, sinó un sistema basat en la solidaritat entre generacions. De fet, les pensions del més de desembre es pagaran amb les cotitzacions del mes de novembre. Per tant, no es pot aplicar cap de les dues opcions anteriors. En el nostre cas, la independència de Catalunya comportaria que l’Estat espanyol deixaria de tenir l’obligació de pagar les pensions dels catalans, obligació que hauria d’assumir la generalitat. Els dos Estats continuarien amb el mateix sistema (mentre no es legisli i s’adopti un model diferent) de manera que a partir del primer mes d’independència les cotitzacions serien abonades a la generalitat i les pensions serien pagades per la generalitat, tal i com l’Estat espanyol fa ara. Això pot provocar un petit desajustament, que serà perfectament assumible per l’Estat català. Ara bé, cal advertir que el fons de reserva de la seguretat social espanyola és de 67.000 milions d’euros, dels qual una gran part provenen de les aportacions dels catalans. Aquesta part, sí que s’ha de restituir. És a dir, l’Estat espanyol estaria obligat a retorna’ns-ho. Però no ho farà. No pot fer-ho, per que aquests diners els destina a adquirir deute públic espanyol, i per tant, perdria gran part de la liquiditat de que disposa per aturar la pressió dels mercats internacionals sobre el deute espanyol. Ara bé, mentre l’Estat espanyol, no s’avingui a restituir la nostra aportació al fons de reserva de la Seguretat social espanyola, Catalunya no hauria d’assumir la part que li correspongués del deute de l’Estat espanyol. Al final ens ho hauran de retornar d’una manera o d’una altra, per exemple es podria restar a la part del deute de l’Estat espanyol que en principi hauria d’assumir Catalunya.