dilluns, 3 de setembre del 2012

Carta oberta a Jesús Royo, president d''Agora Socialista, en resposta al seu article publicat al blog d'aquesta entitat


Benvolgut Jesús,
 
Sóc Albert Pont, antic alumne teu a l’Institut Damià Campenys de Mataró en horari nocturn; cursos 1992-1994 si no recordo malament. Sempre he estat un gran admirador de la teva tècnica docent. Tinc un càlid record de les teves classes de català. Recordo la teva insistència per ensenyar-nos la sempre difícil fonètica catalana, i la teva batalla per fer-nos practicar els pronoms febles, una part de la nostra llengua que ens deies «estava en perill d’extinció», i que segons tu depenia de nosaltres conservar-la viva. També conservo intacte el record d’aquelles classes d’història de la llengua, el substrat de la romanització, les homilies d’Organyà, les quatre grans cròniques, Ramon Llull (aquell «home de frontera» segons les teves pròpies paraules i per qui tanta admiració demostraves), l’expansió de la llengua per la Mediterrània. Tu em vares descobrir l’Alguer, la Renaixença... i tantes coses més.

Vas ser tu qui em va explicar que en un temps perdut en la penombra de la història, el català havia estat la llengua de nombroses corts europees i fins i tot del Vaticà; i la primera llengua en que fou traduït Dante, i tants d’altres. Tu em vares ensenyar els fonaments de la unitat de la llengua catalana quan era objecte de divisió entre alguns dels seus parlants a d’altres regions d’Espanya. Recordo que en una ocasió vares ser capaç d’escriure a la pissarra un esquema amb tots els verbs catalans. T’hi vas passar tota la tarda, però al final hi varen cabre tots. En canvi, a mi no em varen cabre al full... Fa quasi vint anys i encara me’n recordo. De les teves classes vaig heretar la necessitat vital d’aprendre. Gràcies a això vaig continuar estudiant, malgrat l’adversitat de la vida...

No hi ha gaires professors de qui es pugui dir el mateix. I per tot això t’estic agraït. Gràcies a tu, i a castellanoparlants com tu vaig aprendre a escriure en la meva llengua materna. Vaig arribar al Damià Campenys amb 21 anys, sense saber escriure en català i llegint-lo amb prous dificultats. Un règim militar infame ens va negar aquest dret tan elemental a mi i a tantes generacions de catalans. Però Espanya no es va acontentar amb impedir-nos l’ensenyament en la nostra mil•lenària llengua. A mida que les nostres mares ens parien, Espanya ens feia batejar en una llengua que no ens era pròpia. Ens inscrivien en el registre civil amb un nom que no ens pertocava. Fins i tot, durant els durs anys del primer franquisme gosaven canviar els cognoms dels nostres avis i rebesavis. Com si l’Estat fos la mesura de totes les coses i res l’hagués precedit. No és que ens impedissin parlar català, simplement Espanya ens va voler imposar una identitat que no ens era pròpia, per que per a l’Espanya dels vencedors, ser espanyol era sinònim de ser castellà. No s’admetia ni la més mínima nota de diversitat. Aquesta mentalitat encara continua ben viva en la idiosincràsia d’un poble que monopolitza l’espanyolitat i que encara ara, considera Catalunya propietat seva; un poble que ha acabat aniquilant tots els pobles amb qui entrava en contacte, mitjançant el sotmetiment i la colonització. L’oligarquia de l’altiplà central enviava els seus desheretats a colonitzar aquelles terres que queien sota el seu domini (al-Andalus, Amèrica, i moltes altres que a tu mateix et faria vergonya reconèixer). Així és com es podria resumir la pobre vida de molts castellans vells i conversos; una vida dedicada (potser sense saber-ho) als propòsits polítics de la mateixa oligarquia terratinent que us feia fora de casa mentre s’apropiava de tot allò que deixàveu al darrera.

Ara ja no sé si eres un bon professor, o simplement, els teus alumnes ens deixàvem impressionar per tant poca cosa amb la docilitat pròpia de la joventut. Mai em vares saber explicar perquè a partir del 1500 la literatura catalana va desaparèixer, així de sobte, d’un dia per l’altre; ni què va passar amb ella entre el 1500 i el final del segle XIX, fins que la renaixença va tornar a donar vida escrita al català. Mai ens vares explicar que cap altra llengua havia estat tan intransigentment perseguida des de les institucions d’aquest que diu ser el nostre Estat, i que de no haver estat per la santíssima Inquisició mai hagués tingut lloc això que s’anomena tan equivocadament «el siglo de oro de la literatura espanyola». Usurpadors!

M’ha entristit profundament saber que ets el president d’Àgora Socialista. Et tenia per un exemple de convivència entre identitats. Però veig que m’equivocava. Amb tu cau un mite que transcendeix la simple relació entre mestre i alumne. En sap molt de greu que els catalans t’hàgim fet tan de mal com per mostrar-nos la malvolença indòmita pròpia del convers desagraït. Ignorava que fóssim tan mala gent, tan perversos i roïns, simplement per voler per a nosaltres i per a la nostra llengua el mateix que el vostre Estat us garanteix a vosaltres a canvi de perpetuar una relació de vassallatge que nosaltres no hem acceptat mai. Potser les coses us haguessin anat millor si mai haguéssiu deixat Alfaro o el poble d’allà on sigueu. Però no patiu, sempre sou a temps de tornar-hi. Diuen que rectificar és de savis. Pel que fa a nosaltres, de segur que ens hauria anat molt millor sense Espanya. Encara som a temps a rectificar-ho.

2 comentaris:

Guillem S. ha dit...

Senyor Pont,

Observo que el senyor Don Jesús ha publicat més d’una barrabassada a l’Àgora socialista. A quin article en concret us referiu?

Albert Pont ha dit...

Hola, he revisat els articles del J. Royo i no he trobat l'article al qual em referia. Recordo que era un en el que deia que els alumnes catalans estaven alienats, encara que és possible que utilitzés algun altre paraula.