dilluns, 3 de setembre del 2012

Àlex Fàbregas; l’última manifestació d’un apartheid institucionalitzat


El món dels esports ha estat un dels àmbits on la persecució per motius identitaris de la qual és objecte Catalunya per part de l’Estat dels espanyols és més notòria. Actualment, l’animadversió vers el poble català adquireix tal nivell de radicalitat que sovint traspassa els límits d’allò que el Dret Internacional concep com a crim de lesa humanitat: la discriminació institucionalitzada per motius identitaris i nacionals. Inclou tota forma de distinció, exclusió, restricció o l’establiment de preferències i prioritats en funció de criteris polítics, identitaris o nacionals desplegades en tots els àmbits de les relacions humanes: polític, econòmic, social i cultural, i naturalment, també en l’àmbit dels esports. 
Els instruments de la segregació institucional per motius polítics i nacionals al servei de l’Estat i del seu grup identitari dominant en l’àmbit dels esports són múltiples, entre ells: la segregació dels esportistes membres de federacions catalanes per part de la federació espanyola, els impediments a la representació en competicions internacionals, l’adulteració de resultats en competicions oficials d’àmbit estatal, les acusacions infundades de dopatge, ultratges contra la dignitat personal, la pressió dels mitjans de comunicació... i ara també, la violació del dret a la llibertat d’expressió i d’opinió.
L’última de les manifestacions de la segregació institucionalitzada de que som objecte els catalans, és l’amenaça d’expulsió de l’esportista Àlex Fàbregas del Reial Club de Polo de Barcelona. Hi ha una evident relació causa efecte entre la publicitat de l’adscripció nacional i identitària de l’esportista català, i les amenaces de tota mena de que ha estat objecte, no només per institucions oficials, sinó també per part del grup identitari dominant. Sí, l’amenaçaran expulsió i fins i tot de mort, però tanmateix, abans s’hauran apropiaran del seu llegat esportiu, dels seus èxits i medalles, com han fet amb anterioritat amb tants altres catalans. Cap persona hauria d’estar obligada a treballar per el reconeixement internacional de l’Estat que el discrimina per raó de la seva identitat nacional.
Aquest tipus d’actes no passen desapercebuts pel Dret Internacional, que els proscriu explícitament i els inclou dins la jurisdicció penal internacional. Són crims que no prescriuen mai i sobre els quals s’ha desenvolupat una jurisdicció universal, ja que no suposen un atac contra una comunitat nacional concreta, sinó contra tota la comunitat humana. A més de la responsabilitat penal dels individus, aquesta mena d’actes suposen la responsabilitat internacional de l’Estat del territori on s’hagin comès, per simple passivitat o aquiescència, quan no complicitat manifesta. A l’Espanya postfranquista, ser català, fer-ne ostentació i demostrar-ho públicament encara és motiu d’escàndol, de discriminació i de segregació. Cap llei ho contempla, però tanmateix està institucionalitzat en la idiosincràsia de la comunitat que monopolitza tots els poders de l’Estat en benefici propi. Aquest no és un cas aïllat, ni fortuït; només és un exemple d’una opressió planificada. Forma part d’una cultura dominant que té per objecte la perpetuació d’un ordenament polític fonamentat en la dominació entre pobles i la nostra submissió a una idiosincràsia que ens és del tot aliena.
Aquest tipus de comportament generalitzat, aplicat en tots els àmbits de les nostres relacions, legitima la independència de Catalunya davant l’evidència del fet que els catalans no tenim cabuda en l’ordenament polític i jurídic de l’Estat dels espanyols. Però a més, pot permetre l’inici d’aquelles accions penals en l’àmbit internacional que Catalunya consideri oportunes una vegada assolida la independència, si el fiscal general de l’Estat desatén les seves responsabilitats.
Cal conscienciar a la societat catalana de la gravetat dels fets, i incentivar la denúncia pública de qualsevol forma de discriminació per motius identitaris. Però també crec oportú advertir a l’Estat dels espanyols que la seva responsabilitat pot tenir greus conseqüències en l’àmbit internacional, ja que la passivitat davant un atac a la diversitat de la comunitat humana, és del tot incompatible amb la seva pertinença al concert Europeu. I si no, que li ho preguntin als servis.

1 comentari:

Um reusenc indepe ha dit...

Éxposició nítida, raonada, fonamentada, assenyada, congruent, conreuada, moderada, educada i argumentada en qual la immensa majoria d´espanyols no hi estan d´acord.
Queda algun català que encara no vegi l´Independència com quelcom imprescindible