El món dels esports ha estat un dels
àmbits on la persecució per motius identitaris de la qual és objecte Catalunya
per part de l’Estat dels espanyols és més notòria. Actualment, l’animadversió vers
el poble català adquireix tal nivell de radicalitat que sovint traspassa els
límits d’allò que el Dret Internacional concep com a crim de lesa humanitat: la
discriminació institucionalitzada per motius identitaris i nacionals. Inclou
tota forma de distinció, exclusió, restricció o l’establiment de preferències i
prioritats en funció de criteris polítics, identitaris o nacionals desplegades
en tots els àmbits de les relacions humanes: polític, econòmic, social i
cultural, i naturalment, també en l’àmbit dels esports.
Els instruments de la segregació
institucional per motius polítics i nacionals al servei de l’Estat i del seu
grup identitari dominant en l’àmbit dels esports són múltiples, entre ells: la
segregació dels esportistes membres de federacions catalanes per part de la
federació espanyola, els impediments a la representació en competicions
internacionals, l’adulteració de resultats en competicions oficials d’àmbit
estatal, les acusacions infundades de dopatge, ultratges contra la dignitat
personal, la pressió dels mitjans de comunicació... i ara també, la violació
del dret a la llibertat d’expressió i d’opinió.
L’última de les manifestacions de la
segregació institucionalitzada de que som objecte els catalans, és l’amenaça
d’expulsió de l’esportista Àlex Fàbregas del Reial Club de Polo de Barcelona. Hi
ha una evident relació causa efecte entre la publicitat de l’adscripció
nacional i identitària de l’esportista català, i les amenaces de tota mena de
que ha estat objecte, no només per institucions oficials, sinó també per part
del grup identitari dominant. Sí, l’amenaçaran expulsió i fins i tot de mort,
però tanmateix, abans s’hauran apropiaran del seu llegat esportiu, dels seus
èxits i medalles, com han fet amb anterioritat amb tants altres catalans. Cap
persona hauria d’estar obligada a treballar per el reconeixement internacional
de l’Estat que el discrimina per raó de la seva identitat nacional.
Aquest tipus d’actes no passen
desapercebuts pel Dret Internacional, que els proscriu explícitament i els
inclou dins la jurisdicció penal internacional. Són crims que no prescriuen mai
i sobre els quals s’ha desenvolupat una jurisdicció universal, ja que no suposen
un atac contra una comunitat nacional concreta, sinó contra tota la comunitat
humana. A més de la responsabilitat penal dels individus, aquesta mena d’actes
suposen la responsabilitat internacional de l’Estat del territori on s’hagin
comès, per simple passivitat o aquiescència, quan no complicitat manifesta. A
l’Espanya postfranquista, ser català, fer-ne ostentació i demostrar-ho
públicament encara és motiu d’escàndol, de discriminació i de segregació. Cap
llei ho contempla, però tanmateix està institucionalitzat en la idiosincràsia
de la comunitat que monopolitza tots els poders de l’Estat en benefici propi. Aquest
no és un cas aïllat, ni fortuït; només és un exemple d’una opressió planificada.
Forma part d’una cultura dominant que té per objecte la perpetuació d’un
ordenament polític fonamentat en la dominació entre pobles i la nostra
submissió a una idiosincràsia que ens és del tot aliena.
Aquest tipus de comportament generalitzat,
aplicat en tots els àmbits de les nostres relacions, legitima la independència
de Catalunya davant l’evidència del fet que els catalans no tenim cabuda en
l’ordenament polític i jurídic de l’Estat dels espanyols. Però a més, pot
permetre l’inici d’aquelles accions penals en l’àmbit internacional que Catalunya
consideri oportunes una vegada assolida la independència, si el fiscal general
de l’Estat desatén les seves responsabilitats.
Cal conscienciar a la societat catalana
de la gravetat dels fets, i incentivar la denúncia pública de qualsevol forma
de discriminació per motius identitaris. Però també crec oportú advertir a
l’Estat dels espanyols que la seva responsabilitat pot tenir greus
conseqüències en l’àmbit internacional, ja que la passivitat davant un atac a
la diversitat de la comunitat humana, és del tot incompatible amb la seva
pertinença al concert Europeu. I si no, que li ho preguntin als servis.
1 comentari:
Éxposició nítida, raonada, fonamentada, assenyada, congruent, conreuada, moderada, educada i argumentada en qual la immensa majoria d´espanyols no hi estan d´acord.
Queda algun català que encara no vegi l´Independència com quelcom imprescindible
Publica un comentari a l'entrada