Un dels principals capítols a que les autoritats catalanes
(i les espanyoles) hauran de fer front davant la independència de Catalunya, és
la corresponent negociació sobre el repartiment de béns i deutes de l’Estat
espanyol. En principi, la pràctica internacional estableix el repartiment
proporcional i equitatiu de béns i deutes de l’Estat predecessor als seus
successors. Que el repartiment sigui proporcional implica que ha de tenir en
compte el pes demogràfic o econòmic de cada territori sobre el conjunt de l’Estat
predecessor. Per la seva banda, el principi d’equitat fa referència a la
relació entre l’assumpció del deute de l’Estat predecessor i el repartiment
dels seus actius. És a dir, si un determinat territori assumeix un 20% del
deute de l’Estat predecessor, aquest estaria obligat a cedir-li un 20% dels
seus actius no territorialitzables. Això inclouria la titularitat empreses i
entitats públiques, instruments financers, reserves del Banc d’Espanya,
reserves de l’ICO, posició creditora davant tercers Estats, i un llarg
etcètera.
Sovint se’ns diu que Catalunya hauria d’assumir entre un 16%
i un 19% dels 617.000 de deute de l’Estat espanyol, segons si s’acordés seguir el
criteri del pes demogràfic o el criteri del pes econòmic sobre el conjunt de l’Estat.
En realitat, en unes negociacions d’aquestes característiques tan complexes,
les proporcions s’acostumen a simplificar. Per això, en ocasions parlo d’un
repartiment en proporcions de 8 a 2. Sigui com sigui, l’Estat català hauria d’assumir
entre 98.000 i 117.000 milions d’euros de l’Estat espanyol, als quals alguns
analistes inclouen els 42.000 milions de deute de la pròpia Generalitat. D’aquesta
manera l’Estat català hauria d’iniciar la seva trajectòria política assumint un
deute públic equivalent al 70% aproximadament del seu PIB. Això ens situaria
per sota de la mitjana d’endeutament de la Unió Europea, i per tant quedaria
assegurada tant la nostra viabilitat econòmica com a Estat independent, com la
nostra credibilitat davant els mercats financers i els creditors internacionals.
A més, però hi ha en joc un altre principi, com és el de
contribució històrica. Aquest estableix la restitució d’un determinat bé al
territori que l’hagi aportat a l’Estat predecessor. Així, per exemple si Catalunya
«hagués» aportat un 30% dels 67.000 milions d’euros del fons de reserva de la
Seguretat Social, el seu repartiment no s’hauria de fer en base al principi de
proporcionalitat, si no al de contribució històrica. En aquest cas, i suposant
certa aquesta xifra, no ens correspondríem 10.700 si no 20.100 milions d’euros.
Cal advertir, però, que com afirma recentment Sala i Martín,
encara que no ens independitzéssim acabaríem assumint una bona part del deute
generat pels excessos de l’Estat espanyol. Per tant, en principi, estaríem allà
mateix. Però la independència ens aportaria altres avantatges que la
dependència ens nega. En primer lloc, tindríem accés a tots els béns i actius
de l’Estat espanyol situats a Catalunya (aeroports, ports, xarxes d’infraestructures
i de serveis públics, espai radioelèctric...), però sobre tot, podríem aplicar
les polítiques que consideréssim més convenients per reactivar la nostra
economia, en comptes de dependre d’una classe política (espanyola) incapaç d’amagar
la seva animadversió vers Catalunya i els catalans. Així doncs, mentre ens ho rumiem,
mentre no accedim a la independència, estem assumint igualment una gran part
del deute de l’Estat espanyol però, en aquest cas, sense possibilitat de
gestionar ni tan sols les nostres pròpies infraestructures de forma convenient.
Però tota aquesta exposició no és més que una aproximació
teòrica. En realitat les coses són molt més complexes, si ja de per sí no ho
són prou. En principi, l’Estat català ha de rebre tots els béns immobles de l’Estat
espanyol establerts a Catalunya (els anteriorment esmentats entre molts
altres). És evident, però que si l’Estat català es queda amb la titularitat de
l’aeroport de Barcelona (per posar un sol exemple), també haurà de fer front al
deute de l’Estat espanyol generat per realitzar aquesta infraestructura. En
resum, Catalunya hauria d’assumir el 100% deute generat per l’Estat espanyol
alhora de projectar les seves inversions i infraestructures a Catalunya. No
seria de rebut que ens quedéssim un determinat actiu mentre que ens neguéssim a
assumir el passiu que aquest hagués generat en cas de no haver estat
amortitzat, oi?
Doncs bé, de la mateixa manera, i aplicant el mateix
criteri, l’Estat Català no està obligat a assumir ni un sol cèntim del deute de
l’Estat espanyol generat per fer inversions, infraestructures i serveis en
altres territoris fora de la nostra comunitat. I tot això amb independència del
pes demogràfic o econòmic de cada territori sobre el conjunt de l’Estat. Els
criteris de proporcionalitat i d’equitat, no es poden aplicar al conjunt de
béns i deutes de l’Estat predecessor, si no només als béns i deutes NO TERRITORIALITZABLES
de l’Estat. En cas contrari, els nostres representants s’estarien marcant un
gol en pròpia porta.
I aquest és precisament el quid de la qüestió. El gran
problema que ens trobarem no és tant determinar les proporcions del
repartiment, si no establir quines partides de l’actiu i del passiu de l’Estat
espanyol són territorialitzables i quines no. Hem de tenir en compte que els
tècnics superiors de l’administració central de l’Estat han utilitzat, fins
ara, criteris absolutament prevaricadors alhora de territorialitzar les
inversions i les despeses de l’administració central de l’Estat espanyol. En
moltes ocasions, la part territorialitzable només arriba al 12,8% del total de
les partides pressupostàries, com per exemple, les subvencions a empreses
privades del sector dels serveis, l’any 2009. En aquest cas el 87,2% restant no
computa territorialment, la qual cosa no impedeix que es destini íntegrament a la
comunitat autònoma de Madrid. Aquest és un fenomen comú a moltes partides de
despesa de l’Estat, encara que poden variar els percentatges. Per tant, s’haurà
d’estudiar cas per cas per determinar la quantitat a retornar.
A més també, s’hauran de considerar altres qüestions que no
són menors, ni molt menys, com la centrifugació de la despesa de Madrid a
altres territoris. Això vol dir que tot just el 15% de moltes de les
infraestructures que es fan Madrid computen com inversions realitzades a
Madrid. El 85% restant computen com a despeses realitzades entre el conjunt de
les comunitats autònomes de l’Estat, en base al principi de l’interès general. S’haurà
de veure cada cas, un per un, però si això ha estat així, és evident que l’Estat
espanyol està obligat a fer efectiva a Catalunya aquella part de la inversió
que hagi estat computada a la nostra comunitat per fer una determinada infraestructura
a Madrid. Com he dit abans, el Dret Internacional estableix que en matèria de
successió d’Estats, la titularitat dels béns immobles passin a l’Estat del
territori on es trobin situats. Però amb ells, s’han de transferir també, el
deute que hagin pogut ocasionar. Així doncs, i seguint aquest mateix criteri si
l’Estat espanyol es queda amb totes les infraestructures situades en el seu
territori, sembla lògic pensar que també s’hagi de fer càrrec íntegrament de la
inversió que les ha generat, tant si ha estat liquidada com si ha generat
endeutament. Al cap i a la fi tot allò que computava com a inversions públiques
realitzades a Catalunya, però executades a Madrid, són inversions que nosaltres
hem rebut de menys. De la mateixa, manera s’ha de computar el deute de l’Estat
amb Catalunya, així com totes les infraestructures pressupostades i no
executades en la nostra comunitat, que no són poques.
Aquests criteris també són aplicables al deute no territorialitzable
de l’Estat. Considerem per exemple, el cas del Ministeri de Defensa. Actualment
té un deute (reconegut) d’uns 26.000 milions d’euros. És evident que a l’Estat
català li correspondria assumir una part proporcional seguint el criteri del
pes demogràfic o bé el criteri del pes econòmic sobre el conjunt de l’Estat.
Però queda clar que aquest deute ha tingut un ús concret, com és l’adquisició
de material militar i de doble ús. En el supòsit que Catalunya i Espanya acordessin
repartir-se aquest deute, és evident que a cada entitat li correspondria els
béns que hagin estat adquirits amb el deute que assumeixin. No és de rebut que
a Catalunya se l’adjudiqui un 16% del deute del Ministeri de Defensa seguin un
criteri de proporcionalitat demogràfica, i que en canvi, no rebi cap dels seus
actius, o els que rebi no siguin més que ferralla de segona mà que no es
corresponen amb les partides de despesa que assumim. Això mateix, seria d’aplicació
a tots els ministeris.
Finalment, hem de considerar una amenaça latent, com és la
recentralització de l’administració territorial de l’Estat, i la supressió del
règim autonòmic. En el supòsit que Espanya recentralitzés la seva administració
eliminant la major part de les seves comunitats autònomes tal i com proposen alguns
dels seus dirigents, el deute d’aquestes, passaria a formar part del deute
públic de l’administració central de l’Estat, per simple extinció de les
entitats locals que l’hagin generat. Per tant, l’Estat espanyol intentarà que tot
ell s’inclogui en les negociacions sobre el repartiment de béns i deutes entre l’Estat espanyol i Catalunya. Evidentment és
un parany en el qual no hi hem de caure, per que suposaria haver d’assumir uns 25.000
milions d’euros que no ens corresponen.
A més, també hem de considerar que els 42.000 milions de
deute de la Generalitat, també haurien de formar part de les negociacions amb l’Estat
espanyol. La raó és que sense la pressió fiscal a la qual Catalunya ha estat
sotmesa durant dècades, ara no tindríem aquest endeutament. El sobreendeutament
de la Generalitat en relació amb altres comunitats autònomes ha estat induït per
una pressió fiscal prevaricadora. D’aquesta manera, aquella part dels 42.000
milions d’euros de deute de la Generalitat que es pugui considerar «sobreendeutament
relatiu», no s’haurien de sumar al deute de l’Estat espanyol que assumeixi l’Estat
català, si no que s’haurien de RESTAR. Segurament una cosa així no ens l’ha
reconeixeran, ni tan sols en unes negociacions multilaterals. Però d’entrada no
hem de renunciar a res. Donada la complexitat de les negociacions quantes més
coses posem damunt la taula, millor. Allò que afluixem per una banda haurà d’afluixar
l’Estat espanyol per l’altra.
Finalment, voldria aclarir un parell de qüestions més. Totes
les anteriors consideracions estan condicionades a la capacitat negociadora de
les parts, i a criteris de discrecionalitat política. Des del punt de vista de
la delegació catalana, la nostra voluntat política alhora d’assumir la part del
deute de l’Estat que hàgim acordat ha d’estar condicionada a una sèrie de
requisits o condicionants previs, entre els quals: el reconeixement de la
independència de Catalunya per part de l’Estat espanyol, el compromís previ i formal
sobre el repartiment dels seus béns, la formalització de la nostra permanència
a la Unió Europea mitjançant un procediment d’ampliació interna, etc. En cas
contrari, Catalunya no ha de mostrar cap presa per arribar a un acord amb l’Estat
espanyol. I per tant, mentre no hi hagi ni acord ni reconeixement, mentre
Espanya no pensi en altra cosa que en posar-nos pals a les rodes, en vetar la
nostra presència en els organismes internacionals, serà l’Estat espanyol qui haurà
d’assumir íntegrament el seu propi deute amb independència de l’evolució de la
seva prima de risc. De la mateixa manera, la manca de reconeixement rebut per l’Estat
català per part d’algun tercer Estat creditor de l’Estat espanyol, s’haurà d’interpretar
en el sentit que aquest tercer estat no reconeix cap altra entitat sobirana que
l’Estat espanyol, i per tant, és a ell a qui haurà de reclamar el seu deute.
Més informació al llibre Delenda
est Hispania
Albert Pont
Vicepresident del Cercle Català de Negocis (CCN)