dissabte, 22 de setembre del 2012

Lo mío es mío y lo tuyo también



Un dels principals capítols a que les autoritats catalanes (i les espanyoles) hauran de fer front davant la independència de Catalunya, és la corresponent negociació sobre el repartiment de béns i deutes de l’Estat espanyol. En principi, la pràctica internacional estableix el repartiment proporcional i equitatiu de béns i deutes de l’Estat predecessor als seus successors. Que el repartiment sigui proporcional implica que ha de tenir en compte el pes demogràfic o econòmic de cada territori sobre el conjunt de l’Estat predecessor. Per la seva banda, el principi d’equitat fa referència a la relació entre l’assumpció del deute de l’Estat predecessor i el repartiment dels seus actius. És a dir, si un determinat territori assumeix un 20% del deute de l’Estat predecessor, aquest estaria obligat a cedir-li un 20% dels seus actius no territorialitzables. Això inclouria la titularitat empreses i entitats públiques, instruments financers, reserves del Banc d’Espanya, reserves de l’ICO, posició creditora davant tercers Estats, i un llarg etcètera.

Sovint se’ns diu que Catalunya hauria d’assumir entre un 16% i un 19% dels 617.000 de deute de l’Estat espanyol, segons si s’acordés seguir el criteri del pes demogràfic o el criteri del pes econòmic sobre el conjunt de l’Estat. En realitat, en unes negociacions d’aquestes característiques tan complexes, les proporcions s’acostumen a simplificar. Per això, en ocasions parlo d’un repartiment en proporcions de 8 a 2. Sigui com sigui, l’Estat català hauria d’assumir entre 98.000 i 117.000 milions d’euros de l’Estat espanyol, als quals alguns analistes inclouen els 42.000 milions de deute de la pròpia Generalitat. D’aquesta manera l’Estat català hauria d’iniciar la seva trajectòria política assumint un deute públic equivalent al 70% aproximadament del seu PIB. Això ens situaria per sota de la mitjana d’endeutament de la Unió Europea, i per tant quedaria assegurada tant la nostra viabilitat econòmica com a Estat independent, com la nostra credibilitat davant els mercats financers i els creditors internacionals.

A més, però hi ha en joc un altre principi, com és el de contribució històrica. Aquest estableix la restitució d’un determinat bé al territori que l’hagi aportat a l’Estat predecessor. Així, per exemple si Catalunya «hagués» aportat un 30% dels 67.000 milions d’euros del fons de reserva de la Seguretat Social, el seu repartiment no s’hauria de fer en base al principi de proporcionalitat, si no al de contribució històrica. En aquest cas, i suposant certa aquesta xifra, no ens correspondríem 10.700 si no 20.100 milions d’euros.

Cal advertir, però, que com afirma recentment Sala i Martín, encara que no ens independitzéssim acabaríem assumint una bona part del deute generat pels excessos de l’Estat espanyol. Per tant, en principi, estaríem allà mateix. Però la independència ens aportaria altres avantatges que la dependència ens nega. En primer lloc, tindríem accés a tots els béns i actius de l’Estat espanyol situats a Catalunya (aeroports, ports, xarxes d’infraestructures i de serveis públics, espai radioelèctric...), però sobre tot, podríem aplicar les polítiques que consideréssim més convenients per reactivar la nostra economia, en comptes de dependre d’una classe política (espanyola) incapaç d’amagar la seva animadversió vers Catalunya i els catalans. Així doncs, mentre ens ho rumiem, mentre no accedim a la independència, estem assumint igualment una gran part del deute de l’Estat espanyol però, en aquest cas, sense possibilitat de gestionar ni tan sols les nostres pròpies infraestructures de forma convenient.

Però tota aquesta exposició no és més que una aproximació teòrica. En realitat les coses són molt més complexes, si ja de per sí no ho són prou. En principi, l’Estat català ha de rebre tots els béns immobles de l’Estat espanyol establerts a Catalunya (els anteriorment esmentats entre molts altres). És evident, però que si l’Estat català es queda amb la titularitat de l’aeroport de Barcelona (per posar un sol exemple), també haurà de fer front al deute de l’Estat espanyol generat per realitzar aquesta infraestructura. En resum, Catalunya hauria d’assumir el 100% deute generat per l’Estat espanyol alhora de projectar les seves inversions i infraestructures a Catalunya. No seria de rebut que ens quedéssim un determinat actiu mentre que ens neguéssim a assumir el passiu que aquest hagués generat en cas de no haver estat amortitzat, oi?

Doncs bé, de la mateixa manera, i aplicant el mateix criteri, l’Estat Català no està obligat a assumir ni un sol cèntim del deute de l’Estat espanyol generat per fer inversions, infraestructures i serveis en altres territoris fora de la nostra comunitat. I tot això amb independència del pes demogràfic o econòmic de cada territori sobre el conjunt de l’Estat. Els criteris de proporcionalitat i d’equitat, no es poden aplicar al conjunt de béns i deutes de l’Estat predecessor, si no només als béns i deutes NO TERRITORIALITZABLES de l’Estat. En cas contrari, els nostres representants s’estarien marcant un gol en pròpia porta.

I aquest és precisament el quid de la qüestió. El gran problema que ens trobarem no és tant determinar les proporcions del repartiment, si no establir quines partides de l’actiu i del passiu de l’Estat espanyol són territorialitzables i quines no. Hem de tenir en compte que els tècnics superiors de l’administració central de l’Estat han utilitzat, fins ara, criteris absolutament prevaricadors alhora de territorialitzar les inversions i les despeses de l’administració central de l’Estat espanyol. En moltes ocasions, la part territorialitzable només arriba al 12,8% del total de les partides pressupostàries, com per exemple, les subvencions a empreses privades del sector dels serveis, l’any 2009. En aquest cas el 87,2% restant no computa territorialment, la qual cosa no impedeix que es destini íntegrament a la comunitat autònoma de Madrid. Aquest és un fenomen comú a moltes partides de despesa de l’Estat, encara que poden variar els percentatges. Per tant, s’haurà d’estudiar cas per cas per determinar la quantitat a retornar.

A més també, s’hauran de considerar altres qüestions que no són menors, ni molt menys, com la centrifugació de la despesa de Madrid a altres territoris. Això vol dir que tot just el 15% de moltes de les infraestructures que es fan Madrid computen com inversions realitzades a Madrid. El 85% restant computen com a despeses realitzades entre el conjunt de les comunitats autònomes de l’Estat, en base al principi de l’interès general. S’haurà de veure cada cas, un per un, però si això ha estat així, és evident que l’Estat espanyol està obligat a fer efectiva a Catalunya aquella part de la inversió que hagi estat computada a la nostra comunitat per fer una determinada infraestructura a Madrid. Com he dit abans, el Dret Internacional estableix que en matèria de successió d’Estats, la titularitat dels béns immobles passin a l’Estat del territori on es trobin situats. Però amb ells, s’han de transferir també, el deute que hagin pogut ocasionar. Així doncs, i seguint aquest mateix criteri si l’Estat espanyol es queda amb totes les infraestructures situades en el seu territori, sembla lògic pensar que també s’hagi de fer càrrec íntegrament de la inversió que les ha generat, tant si ha estat liquidada com si ha generat endeutament. Al cap i a la fi tot allò que computava com a inversions públiques realitzades a Catalunya, però executades a Madrid, són inversions que nosaltres hem rebut de menys. De la mateixa, manera s’ha de computar el deute de l’Estat amb Catalunya, així com totes les infraestructures pressupostades i no executades en la nostra comunitat, que no són poques.

Aquests criteris també són aplicables al deute no territorialitzable de l’Estat. Considerem per exemple, el cas del Ministeri de Defensa. Actualment té un deute (reconegut) d’uns 26.000 milions d’euros. És evident que a l’Estat català li correspondria assumir una part proporcional seguint el criteri del pes demogràfic o bé el criteri del pes econòmic sobre el conjunt de l’Estat. Però queda clar que aquest deute ha tingut un ús concret, com és l’adquisició de material militar i de doble ús. En el supòsit que Catalunya i Espanya acordessin repartir-se aquest deute, és evident que a cada entitat li correspondria els béns que hagin estat adquirits amb el deute que assumeixin. No és de rebut que a Catalunya se l’adjudiqui un 16% del deute del Ministeri de Defensa seguin un criteri de proporcionalitat demogràfica, i que en canvi, no rebi cap dels seus actius, o els que rebi no siguin més que ferralla de segona mà que no es corresponen amb les partides de despesa que assumim. Això mateix, seria d’aplicació a tots els ministeris.

Finalment, hem de considerar una amenaça latent, com és la recentralització de l’administració territorial de l’Estat, i la supressió del règim autonòmic. En el supòsit que Espanya recentralitzés la seva administració eliminant la major part de les seves comunitats autònomes tal i com proposen alguns dels seus dirigents, el deute d’aquestes, passaria a formar part del deute públic de l’administració central de l’Estat, per simple extinció de les entitats locals que l’hagin generat. Per tant, l’Estat espanyol intentarà que tot ell s’inclogui en les negociacions sobre el repartiment de béns i deutes entre  l’Estat espanyol i Catalunya. Evidentment és un parany en el qual no hi hem de caure, per que suposaria haver d’assumir uns 25.000 milions d’euros que no ens corresponen.

A més, també hem de considerar que els 42.000 milions de deute de la Generalitat, també haurien de formar part de les negociacions amb l’Estat espanyol. La raó és que sense la pressió fiscal a la qual Catalunya ha estat sotmesa durant dècades, ara no tindríem aquest endeutament. El sobreendeutament de la Generalitat en relació amb altres comunitats autònomes ha estat induït per una pressió fiscal prevaricadora. D’aquesta manera, aquella part dels 42.000 milions d’euros de deute de la Generalitat que es pugui considerar «sobreendeutament relatiu», no s’haurien de sumar al deute de l’Estat espanyol que assumeixi l’Estat català, si no que s’haurien de RESTAR. Segurament una cosa així no ens l’ha reconeixeran, ni tan sols en unes negociacions multilaterals. Però d’entrada no hem de renunciar a res. Donada la complexitat de les negociacions quantes més coses posem damunt la taula, millor. Allò que afluixem per una banda haurà d’afluixar l’Estat espanyol per l’altra.

Finalment, voldria aclarir un parell de qüestions més. Totes les anteriors consideracions estan condicionades a la capacitat negociadora de les parts, i a criteris de discrecionalitat política. Des del punt de vista de la delegació catalana, la nostra voluntat política alhora d’assumir la part del deute de l’Estat que hàgim acordat ha d’estar condicionada a una sèrie de requisits o condicionants previs, entre els quals: el reconeixement de la independència de Catalunya per part de l’Estat espanyol, el compromís previ i formal sobre el repartiment dels seus béns, la formalització de la nostra permanència a la Unió Europea mitjançant un procediment d’ampliació interna, etc. En cas contrari, Catalunya no ha de mostrar cap presa per arribar a un acord amb l’Estat espanyol. I per tant, mentre no hi hagi ni acord ni reconeixement, mentre Espanya no pensi en altra cosa que en posar-nos pals a les rodes, en vetar la nostra presència en els organismes internacionals, serà l’Estat espanyol qui haurà d’assumir íntegrament el seu propi deute amb independència de l’evolució de la seva prima de risc. De la mateixa manera, la manca de reconeixement rebut per l’Estat català per part d’algun tercer Estat creditor de l’Estat espanyol, s’haurà d’interpretar en el sentit que aquest tercer estat no reconeix cap altra entitat sobirana que l’Estat espanyol, i per tant, és a ell a qui haurà de reclamar el seu deute.  


Més informació al llibre Delenda est Hispania


Albert Pont
Vicepresident del Cercle Català de Negocis (CCN)

diumenge, 16 de setembre del 2012

Tremola, Espanya



Catalans, no us quedeu encantats! El discurs de la por ja no dóna més de sí. L’amenaça de deixar de pagar les pensions dels nostres avis, els subsidis dels aturats i els sous dels funcionaris no és real. Espanya no pot deixar de fer front a aquestes despeses, si més no, si vol continuar essent Espanya. M’explico: l’assumpció d’aquestes despeses és un acte de sobirania; una de tantes competències exclusives de l’Estat. Això vol dir, ras i curt, que si Espanya deixés d’assumir-les estaria reconeixent de facto la independència de Catalunya. De fet, aquesta és una de les múltiples formes de reconeixement implícit dels Estats establerts tant el Dret com la pràctica internacional. El dia que Espanya deixi d’exercir la seva sobirania en el nostre territori, estarà reconeixent la plena sobirania de Catalunya. I no és precisament això el que volem? Si volem que Espanya ens reconegui com a Estat independent només hem de forçar-la a que deixi de pagar les nostres pensions, i a que deixi d’assumir les competències i atribucions pròpies de la sobirania estatal en el nostre territori. Com? Doncs, com Espanya porta fent amb nosaltres durant generacions: ofegant-la econòmicament. 

Hem d’organitzar-nos tan aviat con ens sigui possible per deixar de pagar cap impost, taxa o sanció a Espanya. Ja que Espanya no vol reduir ni un sol cèntim del nostre dèficit fiscal, ho haurem de fer nosaltres mateixos. L’única manera d’eliminar d’una vegada per totes l’espoli fiscal és la insubmissió fiscal general. Encara que Espanya deixés d’ingressar diners de Catalunya, estaria igualment obligada a pagar les nostres pensions i subsidis, si no ens vol reconèixer com a Estat sobirà, és clar. Per molt que poguéssim reduir els ingressos que Espanya obté de Catalunya, és cert que aquesta encara tindria un bon coixí en instruments financers com el fons de reserva de la Seguretat Social, que actualment es situa pels vols dels 67.000 milions d’euros; milions, que dit sigui de pas, han servit per comprar deute del propi estat espanyol, evitant així la fallida de tot el sistema. Malgrat ser un 17% de la població, algunes fonts afirmen que més del 30% del fons de reserva de la Seguretat Social espanyola prové de Catalunya. Mentre Espanya evita fer fallida amb els nostres impostos, Catalunya s’endeuta cada vegada més i, creieu-me, acabarà per no poder liquidar els famosos «bons patriòtics». Per alguna cosa es diuen «patriòtics», en comptes de dir-se «bons escombraria».

Tinguem clar, que aquests diners no els tornarem a veure mai de la vida. Doncs, si ha de ser així, com diuen a les Castelles, «de perdidos, al rio...» El què sí podem fer és impedir que augmentin les reserves de la Seguretat Social espanyola a costa del nostre endeutament, mitjançant una insubmissió fiscal general, evidentment, amb patrocini de la Generalitat. 

No es tracta doncs, de cometre frau fiscal. Simplement es tracta de pagar tots els impostos de titularitat estatal, a la Generalitat de Catalunya. Encara que no s’hi afegís tothom (multinacionals estrangeres, per exemple) la recaptació de l’Estat a Catalunya es reduiria substancialment. Més enllà de les evidents tensions polítiques, això ha de servir d’escorrega de transmissió de les tensions de tresoreria de la Generalitat a l’Estat veí. De fet, això és exactament el que han estat fent amb nosaltres. Quan més trigui l’Estat espanyol a deixar d’assumir les seves obligacions financeres amb els catalans, més acabarà recaptant la Generalitat, i més tensions polítiques generarem a l’Estat veí. Potser el govern català no en tindrà prou com per fer un fons de reserva propi, però com a mínim en tindria prou com per assumir les seves despeses corrents. Però com dic, la finalitat seria més aviat política: forçar el reconeixement de facto de la nostra plena sobirania per part de l’Estat espanyol. Si són llestos, i tenint en compte que ens acabarem independitzant amb o sense el reconeixement de l’Estat espanyol, ens deixaran de pagar les pensions ben aviat. 

Evidentment, a partir d’aquest moment totes aquestes depeses les hauria d’assumir la Generalitat. Fins no fa pas gaire temps, el seu principal problema era garantir la liquiditat necessària per assegurar la continuïtat del sistema de pensions i de la resta de partides de despeses de l’Estat. Però aquesta qüestió comença a passar a un segon ordre, donat el fet que les coses comencen a estar ben lligades. Són múltiples les formes d’obtenir liquiditat mentre la Generalitat no sigui capaç d’ingressar el 100% de la recaptació d’impostos de tot Catalunya. D’entrada Catalunya podria obtenir liquiditat de l’explotació o la concessió de certs recursos públics: aeroports, ports, xarxes ferroviàries, xarxes elèctriques, espai radio elèctric... Però fins i tot no caldria hipotecar patrimoni públic per obtenir liquiditat de forma immediata. 

Algun dia haurem de passar comptes amb Espanya. Sí, molt probablement haurem d’assumir una part del seu deute, però, a canvi, Espanya ens haurà de transmetre una part proporcional de tots els seus actius, el deute contret amb la Generalitat, i fins i tot la devolució de l’espoli fiscal català en aplicació del principi d’enriquiment sense causa. Evidentment, això són molts diners, però també molts anys d’enfrontament permanent, negociacions i batalles judicials en les instàncies jurisdiccionals internacionals. 

Però hi hauria una solució que ens permetria obtenir la liquiditat necessària sense malvendre patrimoni: vendre els nostres drets sobre els deutes i les obligacions que l’Estat espanyol té amb Catalunya a inversors internacionals. Evidentment ens en donarien poc més d’una quarta part del valor total. Però seria molt millor tenir això just el dia abans de la nostra independència que no pas conservar in eternis un dret que no podrem exercir mai. Espanya sempre ens el negarà. En canvi, no el podrà negar als creditors internacionals que la tenen intervinguda.  Ells sí que tenen mecanismes per cobrar-s’ho. Tremola, Espanya.

dissabte, 8 de setembre del 2012

La crisi dels ferrocarrils




El 1866 va esclatar una de les majors crisis econòmiques de tota la història d’Espanya. La historiografia la coneix amb el nom de «la crisi dels ferrocarrils». El seu origen va ser el model d’infraestructures de l’Estat. La xarxa de ferrocarrils de Madrid es va projectar sense la més mínima consideració de viabilitat econòmica. La primigènia xarxa de camins de ferro de la capital, es va projectar per satisfer els deliris de grandesa d’una oligarquia cortesana, paràsita, ociosa i malbaratadora. Les primeres línees es varen concebre per connectar el Palau d’Orient, amb el Palau d’Aranjuez, dins del recinte del qual es va edificar l’estació de tren. Aquesta mateixa línea va tenir continuïtat fins a les portes de l’acadèmia militar de Toledo, situada a un quilòmetre i mig del centre de la vila. Cap el nord, es va crear una altra línea que connectava el Palau d’Orient amb la Granja de San Ildefonso, a Segòvia, passant pel la Casita del Príncipe, San Lorenzo del Escorial i el Palau de Riofrío. Aquesta línea tenia una bifurcació que unia els reales sitios de la Corona espanyola amb el Palau de el Pardo. Fins i tot, la reina Isabel II es va fer edificar una estació de tren en les proximitats del pavelló reial de caça de la Casa de Campo. Tot a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat, mentre a Catalunya la xarxa de ferrocarrils es projectava amb finalitats purament comercials i depenia de la inversió privada.

El finançament d’aquell despropòsit va aguditzar la situació de les arques de l’Estat, fins el punt que el 1866 la Corona va fer fallida. Va arribar un moment en que l’Estat ja no podia emetre més deute per finançar uns ferrocarrils i uns camins de carro (carreteres) que no conduïen enlloc. La crisi econòmica es va estendre per tot l’Estat. Varen haver de tancar molts bancs, i fins i tot la borsa de Barcelona, aleshores la més important d’Espanya. Espanya figurava a la casella dels impagats a totes les borses del món. La crisi econòmica aviat va esdevenir crisi política. El descontentament popular i entre les mateixes classes dirigents va obligar a Isabel II a abandonar Espanya i marxar a l’exili, fet que va marcar l’inici del Sexenni Revolucionari. L’exili de la família Reial va suposar un buit de poder en la titularitat de la Corona. França i Prússia es varen enfrontar a la Guerra franco-prussiana (1871) amb motiu d’aquest mateix buit de poder. Cada un d’ells volia imposar el seu candidat a la Corona espanyola. Finalment, amb la mediació del General Prim, la balança es va decantar en favor d’Amadeu I de Savoia, tot i que aquest fet li acabaria costant la vida al general català. Amadeu però, no va durar gaire més de dos anys com a titular de la Corona espanyola. No va ser capaç d’apaivagar el descontentament entre un poble arruïnat, però sobre tot entre les classes dirigents espanyoles: una oligarquia terratinent i uns estaments castrenses disposats a orquestrar un cop d’Estat contra el rei pretenent, a més, la  pròpia connivència del monarca. Amadeu I va refusar la proposta dels seus generals, i veient que la seva pròpia vida corria un seriós perill va decidir abdicar i marxar a Itàlia. Aquest va ser el preludi de la proclamació de la Primera República espanyola; una experiència federalitzant liderada per catalans i valencians que mai havia de tornar-se a repetir. Des d’aleshores l’oligarquia espanyola s’ha guardat prou de monopolitzar tot l’aparell de l’Estat.

La sortida d’aquella crisi econòmica va venir de la mà dels creditors internacionals: França i Prússia, entre altres. Aquests varen obligar a Castella a adoptar la pesseta (que fins aleshores era una moneda del sistema monetari català), com a única moneda de la Corona espanyola. La raó era ben simple: només Catalunya generava prou excedent econòmic com per assegurar el pagament del deute i els interessos del deute que la Corona espanyola i la seva oligarquia havien generat en tan ruïnosos negocis d’Estat. Així és com Catalunya va perdre la seva sobirania monetària, per decret. I així és com la confiança en Espanya va tornar als parquets internacionals. Catalunya havia invertit el seu capital en projectar una xarxa de ferrocarrils que connectava els centres de producció i de consum del país; un instrument al servei de la revolució industrial, que va acabar servir per pagar els deliris dels espanyols..

Avui, com aleshores, l’oligarquia espanyola continua projectant xarxes d’infraestructures sense el menor sentit econòmic i pràctic. La línea d’alta velocitat de Madrid a Toledo, Conca i Albacete va ser clausurada sis mesos després de la seva inauguració. La línia de Burgos espera la seva connexió amb França a veure si així supera els 9 passatgers diaris de mitjana. Mentre estant, Catalunya ha esperat més de trenta anys en veure la seva connexió amb França; l'única línea previsiblement viable. I encara espera. Per la seva banda Madrid ja ha dit la seva última paraula en matèria de transit ferroviari de mercaderies: les farà passar per la capital, encara que els fluxos del comerç internacional aconselli prioritzar l’eix mediterrani. El pitjor de tot, és que l’Estat encara continua projectant inversions i infraestructures deficitàries, inviables, mentre nega als catalans la priorització de les seves inversions.

Avui Catalunya comença a prendre consciència d’aquesta situació. Veurem quins efectes polítics té la nova crisi dels ferrocarrils. Ara per ara només tinc clara una cosa: els reis només tenen dues obligacions al llarg de la seva vida. La primera és heretar la Corona del seu pare. La segona, transmetre-la al seu fill. Si els esdeveniments continuen pel camí que han pres, l’actual rei d’Espanya passarà a la història per no haver fet cap de les dues.